Factors de risc per patir un TCA

Els factors de risc són aquells que faciliten l’aparició dels trastorns de la conducta alimentària. Poden ser factors individuals, familiars i socials. La combinació d’aquests diferents factors de risc pot provocar el desenvolupament i manteniment de la malaltia.

Factors individuals:

• Predisposició genètica: El risc de patir un TCA s’incrementa per sobre dels valors de la població general si hi ha l’antecedent d’un familiar amb un TCA. Aquest factor combinat amb d’altres de tipus ambiental, com els entorns familiars i socials, poden augmentar la probabilitat de patir un TCA.
• Trets psicològics: Certs trets de personalitat com una autoexigència molt elevada, perfeccionisme obsessiu, necessitat de control i rigidesa cognitiva estan molt relacionats amb l’aparició d’una anorèxia. La Bulímia està més relacionada amb l’ansietat i la impulsivitat.
• Baixa autoestima: Tenir una baixa autoestima, és a dir, fer una valoració negativa i insatisfactòria d’un mateix/a incrementa la probabilitat de patir TCA.
• Imatge corporal negativa: Les persones que no tenen una imatge real del seu propi cos i se senten malament, són més vulnerables a l’hora de patir un TCA.
• Adolescència: L’adolescència és l’etapa vital en la que existeix un major risc de desenvolupar un TCA. Es diagnostica TCA en persones de totes les edats, però en la majoria de casos la malaltia es desenvolupa durant l’adolescència. Això succeeix perquè durant aquesta etapa, la personalitat, l’autoestima i el rol social de la persona estan en ple desenvolupament i, per tant, és més vulnerable davant un entorn social en el que la pressió per la imatge és excessivament elevada.
• Sexe femení: De cada 10 casos de TCA, 9 són dones i 1 és un home, de manera que ser dona implica major risc de patir un TCA.

Factors familiars:

• Ambient familiar desestructurat: Les famílies en les que no existeix una estructura estable i segura tenen major risc de desenvolupar un TCA en algun dels membres, sobretot en aquells que de manera individual tenen més risc, com les noies adolescents.
• Ambient familiar sobreprotector: Aquelles famílies en les que la comunicació i la dinàmica familiar és excessivament rígida, controladora i exigent poden influir en el desenvolupament d’un TCA, sobretot en aquells membres amb major vulnerabilitat individual, com les noies adolescents.
• Experiències vitals estressants: Canvis traumàtics en l’estructura familiar com, per exemple, la mort d’un dels membres pot augmentar la probabilitat de TCA.

Factors Socials:

• Model de bellesa imperant: L’actual model de bellesa, que es centra en un model estètic prim, té un pes molt important en el desenvolupament dels TCA. En els darrers anys, l’aparició d’aquest nou cànon de bellesa ha vingut acompanyat d’un fort increment la incidència de casos de TCA.
• Pressió social respecte la imatge: En les últimes dècades, el valor social de la imatge també ha guanyat rellevància, de manera que no només tenim un model de bellesa perjudicial per a la salut sinó que, a més, la pressió social rebuda pel que fa a la importància d’assemblar-se a aquest model és excessivament elevada. Aquests dos factors combinats tenen una clara influència en l’aparició de TCA. El paper dels mitjans de comunicació en la difusió del model de bellesa actual els situen com a agents responsables, en bona mesura, en la proliferació dels TCA en la nostra societat.
• Determinats esports o professions: Certes activitats esportives, com la dansa, per exemple, poden afavorir l’aparició de TCA degut al tracte que fan de la imatge en la pràctica d’aquest esport. Altres esports de risc són aquells en els que es competeix per categories de pes. També són grup de risc totes aquelles persones que exerceixen professions relacionades amb el món de la moda, espectacle i/o televisió/cinema, ja que la professió sovint exerceix pressió pel que fa a tenir una determinada imatge.
• Crítiques i burles relacionades amb el físic: Les persones, sobretot infants i adolescents, que han rebut crítiques i burles relacionades amb la seva aparença física i que degut a això s’han sentit insegures amb la seva imatge poden presentar major tendència a desenvolupar TCA.
• El sistema de talles actual: és un sistema no unificat que té com a resultat un patronatge heterogeni que resulta confós per a la població, fins al punt de que la persona no és capaç de conèixer quina és la seva talla. L’informe “No trobar la teva talla promou l’anorèxia” alerta de que un 44% de la població fa un intent de dieta per aprimar al comprovar que no utilitzen la talla que creien.
• Existència de pàgines web que fan apologia de l’anorèxia i la bulímia: En els últims anys han aparegut i s’han reproduït a una velocitat vertiginosa, tal i com denuncia l’informe “Les pàgines pro-ana i pro-mia inunden la xarxa”, la presència a internet de pàgines que fan apologia l’anorèxia i la bulímia com a “formes de vida” en lloc de com a malalties mentals. Són pàgines dirigides per una persona que pateix TCA i en les que diferents persones afectades per la malaltia es posen en contacte amb l’objectiu d’intercanviar trucs per aprimar, reforçar les conductes patològiques pròpies de la malaltia (com, per exemple, autoexigir-se un pes per sota del que es considera saludable), i enganyar familiars i amics, entre d’altres accions. L’accés a aquest tipus de pàgines és molt fàcil i donat que encara no existeix una legislació concreta al respecte, no tenim a l’abast les eines necessàries per acabar amb aquest factor que exerceix una influència tan negativa, sobretot, entre els nois i noies més joves. Més informació aquí.

Senyals d’alerta que ens podem fer sospitar que existeix un TCA

Les senyals d’alarma són aquells comportaments que poden estar relacionats amb la possible existència d’un trastorn de la conducta alimentària (TCA). No es tracten de criteris diagnòstics i, per tant, no confirmen la malaltia. Per diagnosticar-la és indispensable que la persona que sembla estar patint-lo sigui avaluada per professionals de la salut mental. Però tot i no ser vàlids per diagnosticar un TCA, són senyals que poden informar-nos sobre la presència de la malaltia, de manera que és recomanable que davant aquestes senyals es consulti amb un equip de professionals.

En relació a l’alimentació:

• Utilització injustificada de dietes restrictives
• Estat de preocupació constant pel menjar
• Interès exagerat per receptes de cuina
• Sentiment de culpa per haver menjat
• Comportament alimentari estrany (velocitat ingesta, menjar dret, etc.)
• Marxar de taula i tancar-se al bany després de cada àpat
• Augment de la freqüència i quantitat de temps que està al bany
• Evitar àpats en família
• Rapidesa amb la que s’acaba el menjar de casa
• Trobar menjar amagat, per exemple, a la seva habitació
• Trobar grans quantitats de restes de menjar, embolcalls, etc. a la seva habitació o a la brossa.

En relació al pes:

• Pèrdua de pes injustificada
• Por i rebuig exagerat al sobrepès
• Pràctica d’exercici físic de forma compulsiva amb l’únic objectiu d’aprimar
• Pràctica del vòmit autoinduït
• Consum de laxants i diürètics
• Amenorrea (desaparició del cicle menstrual durant, com a mínim, 3 mesos consecutius) si es dóna, com símptoma degut a la desnutrició
• Altres símptomes físics deguts a la desnutrició: fred a les mans i peus, sequedat de la pell, restrenyiment, pal·lidesa o marejos, caiguda de cabell, etc.

En relació a la imatge corporal:

• Percepció errònia de tenir un cos gras
• Intents d’amagar el cos amb roba ampla, per exemple

En relació al comportament:

• Alteració del rendiment acadèmic o laboral
• Aïllament progressiu
• Augment de la irritabilitat i agressivitat
• Augment dels símptomes depressius i/o l’ansietat
• Comportaments manipuladors i aparició de mentides

Quins Símptomes i Senyals d’Alarma podem trobar en l’Anorèxia Nerviosa?

• Preocupació extrema per la figura, la dieta i el pes
• Pèrdua important de pes en poc temps
• Dieta persistent encara que la persona estigui molt prima
• Progressiva restricció alimentària
• Canvi d’hàbits alimentaris
• Compra i consum de productes per aprimar-se
• Trastorns menstruals: la persona perd la menstruació sense raó mèdica
• Rituals estranys amb els menjar (exemple: trossejar el menjar)
• Pràctica d’exercici físic excessiu
• Interès obsessiu pel menjar com el càlcul de les calories energètiques dels aliments
• Llençar, menjar o mentir sobre els àpats
• Obsessió pel pes
• Preocupació excessiva pels estudis
• Augment de la rigidesa i l’ obsessió: la desnutrició augmenta la rigidesa i la obsessió
• Comentaris despectius sobre el propi cos
• Inquietud, canvis d’humor, aïllament i tristesa.
• Alteracions físiques derivades d’una malnutrició greu: Descalcificació òssia, problemes cardíacs, sensació constant de fred, restrenyiment, caiguda de cabell, etc.

Quins Símptomes i Senyals d’Alarma podem trobar en la Bulímia Nerviosa?

• Menjar d’amagat
• Desaparició inexplicable del menjar
• Despeses excessives no justificades (comprar menjar d’amagat)
• Anar al bany immediatament després dels àpats o amb molta freqüència
• Canvis d’humor freqüents
• Canvis de pes bruscs
• Menjar en excés (la persona realitza afartaments) amb presència de vòmits o sense
• Diarrees freqüents sense motiu aparent
• Càries de repetició o pèrdua de peces dentals en edats joves
• Comentaris despectius sobre el propi cos

Com podem ajudar una persona que ens preocupa?

És molt important ser honest, directe i comprensiu. Cal asseure’s tranquil·lament i explicar-li amb exactitud el que s’ha notat sense estalviar cap detall. S’ha de dir a la persona que, realment, s’està molt preocupat pel que passa i se li ha de fer saber que, com que t’importa realment, t’agradaria ajudar-la. Es pot dir: “Em sembla que, potser, tens un desordre alimentari o problemes amb el menjar”. No l’acusis, condemnis ni li facis confessar res; sigues el seu puntal però no vulguis ser el seu terapeuta.

Suggereix ajut professional. La majoria de gent respon millor si se li donen diferents opcions. Per exemple, podem dir-li: “Perquè no truques a l´Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia?”, “Podries obtenir més informació en un grup d’ajuda mútua” o “Podries demanar hora al dietista”. Pots oferir-te a acompanyar-la per obtenir ajut.

Si ell/a es resisteix a ser ajudat/da o bé nega el problema, és possible que no es tracti d’això ja que pot ser que no estigui preparat/da per admetre que té un problema. No l’ajudis a negar-ho amb el teu silenci. Parla de les coses que observes i que et preocupen. No pots obligar-lo a buscar ajuda, però pots fer-li saber on pot dirigir-se o trucar per demanar informació i fins i tot li pots suggerir que comenci per fer-se un examen mèdic. Reafirma-li que estàs disposat/ad a parlar del problema, però només si vol i en el moment que consideri oportú. No t’hi barallis pel tema del menjar o del pes.

Els amics, els companys i els membres de la família tendeixen a implicar-se massa en els problemes de la persona afectada. Cal recordar que en els trastorns alimentaris intervenen aspectes de control i si s’intenta controlar la persona, aquesta sempre guanyarà. No s’ha d’intentar manipular amb suborns, recompenses, càstigs o culpabilitat. Cap d’aquestes tàctiques funciona. La clau està a fer-li sentir el nostre suport.

Tant si la persona està en tractament com si no ho està, no cometis l’error d’intentar canviar el seu comportament. Que sigui ell/a qui ho faci ja que és l’únic/a que pot canviar-lo. Si t’hi impliques en excés, pots enfadar-te i acabar cremant-te. Encara que sigui frustrant, això és tot el que pot fer un amic. Tot sol/a no podràs fer que la persona es curi ni has d’assumir aquesta responsabilitat tu sol/a.

SI ACONSEGUEIXES QUE LA PERSONA ES RESPONSABILITZI DE LA SEVA CONDUCTA,  MENTRE LA TRACTIS AMB RESPECTE I COMPRENSIÓ, SERÀ MÉS PROBABLE QUE AQUESTA BUSQUI AJUDA I COMENÇI A CANVIAR.