Molt sovint, rebem trucades i consultes de parelles de persones afectades amb un trastorn de conducta alimentària que recentment han descobert el problema. No saben com han d’enfocar-ho, on han d’acudir o com convèncer a la persona per a que es deixi ajudar.

Hem elaborat un petit decàleg que ens orienta sobre què hem de fer i què no hem de fer, en una situació d’aquest tipus.

Què fer

1. Pensar que és un trastorn mental greu. Encara hi ha molta gent que tendeix a pensar que són manies on la persona fa tonteries amb el menjar, i que la manera de resoldre-ho és amb «mà dura».
2. Parlar amb la parella amb serenitat, però de forma convincent, que quedi clar que el volem ajudar. El primer pas per ajudar-lo és buscar ajuda i tenir l’opinió d’un especialista (en aquest punt podem buscar el suport de la família i tenir el seu acompanyament).
3. Contactar amb el metge de capçalera o psiquiatre. Aquest tipus de problemes han de ser atesos per un especialista. Si no estem segurs del que passa, o el pacient es nega a acudir d’entrada al psiquiatre, el metge de capçalera ens pot orientar i ajudar.
4. Actitud i conducta el més neutral possible. Intentar mostrar el suport, acompanyar, respectar i no jutjar, però hem de vigilar de no caure en la sobreprotecció i fer-nos amics del trastorn.
5. Tenir paciència i constància. El tractament és llarg, i cal que mantinguem una sèrie de pautes força temps, no gastem totes les energies al principi.

Què no fer

1. No prendre decisions precipitadament. No hem de córrer, el problema no es resol en dos dies. És una situació difícil i per tant vol serenitat i pensar abans d’actuar.
2. No «castigar» a la parella. A vegades, i amb la finalitat d’ajudar, podem fer conductes precipitades, que la persona ho pot viure com un càstig. Exemple: obligar-la a menjar certs aliments, no deixar-la anar al bany sola, el to de veu amb el que es transmeten els missatges, etc. Els professionals especialistes en TCA ens orientaran sobre les pautes d’actuació.
3. No caure en els enganys ni la manipulació de la persona afectada. Recordem que és una malaltia psíquica, no física, encara que el cos en pateixi les conseqüències.
4. No cal que el pacient accepti el terme anorèxia o bulímia. No més cal que reconegui que hi ha algo que no va bé i que el fa patir, que està nerviós no rendeix, es mareja, etc.