Durant anys vaig pensar que jo era el problema. Que hi havia alguna cosa trencada en mi, alguna cosa que només es podia reparar comptant calories, evitant menjars, acumulant hores d’exercici i cercant una perfecció impossible. Però avui sé que no era jo. Eres tu.

Tu, Anorèxia, vas arribar sense avisar, disfressada de força de voluntat, d’autocontrol, d’èxit. M’hi xiuxiuejaves que si seguia les teves regles tot aniria bé. Que si t’obeeia, finalment em sentiria suficient. Em vas prometre alleujament, i durant un temps vaig creure que complies. Però aviat vaig descobrir la teva trampa: com més t’escoltava, més em perdia a mi mateixa.

No eres la meva amiga, tot i que et disfressessis d’aliada. Em vas convèncer que et necessitava, que sense tu no valia res. Em vas apartar de la meva gent, de la meva alegria, de la meva vida. Em vas fer creure que tu i jo érem el mateix.

Però avui et puc dir que no. Que no eres jo. Que mai ho vas ser.

Amb ajuda, amb temps i amb molta por també, vaig aprendre a posar la teva veu fora de mi. A adonar-me que mentre tu parlessis, jo no podia escoltar-me. I vaig començar a fer-ho. Vaig començar a preguntar-me què volia jo, què necessitava jo, qui era jo sense tu.

Vaig descobrir que m’agrada el cafè amb llet i les tardes de manta i sèries. Que adoro riure’m fins que em faci mal la panxa. Que puc gaudir d’un sopar improvisat amb amics sense que es hundi el món. Vaig descobrir que sóc moltes coses més enllà de la teva gàbia.

Ara et veig i et reconec quan tries tornar. Perquè sí, a vegades asomes, però ja no manes. Ja no decideixes per mi. I tot i que de vegades hagi de recordar-me’n, sé que sóc lliure.

A qui em llegeixi i senti que encara viu atrapada a la teva xarxa, vull dir-li que es pot. Que separar la seva veu de la teva és possible. Que a l’altre costat hi ha vida. I que val la pena recuperar-la.

No eres jo.

Eres tu.

I ja no tens lloc aquí.

Núria García.