De vegades, ens aturem davant del mirall buscant perfecció, examinant cada corba, cada línia, com si hi estigués escrita la nostra vàlua. Però la vida, en la seva immensa i caòtica bellesa, ens xiuxiueja una mica diferent: no hem vingut aquí per mesurar-nos en talles ni per ajustar-nos a motlles. Hem vingut a sentir, a riure, a estimar, a equivocar-nos ia tornar-ho a intentar.

El nostre cos és un refugi, un aliat que ens porta a llocs on neixen els records: els braços que abracen, les cames que ens sostenen quan ballem o correm darrere d’un somni. No és un enemic ni una gàbia; és un vehicle que mereix cura, però també respecte.

Obsessionar-nos amb cada detall del cos és com centrar-nos en un sol arbre i oblidar la immensitat del bosc. La vida s’escapa entre les mans mentre comptem calories o ens comparem amb ideals que ni tan sols ens pertanyen. La veritable bellesa està en aquest riure que t’il·lumina el rostre, en els moments que et fan oblidar el temps, en l’amor que fas i reps sense condicions.

La vida és massa curta per desaprofitar-la lluitant contra un reflex. En canvi, val la pena fer servir aquest temps per omplir-te d’experiències que alimentin l’ànima: viatges, converses profundes, capvespres compartits. Viu perquè el cos canvia, però els records i l’alegria d’haver-lo viscut plenament romanen.

Tingues cura del teu cos, sí, però no des de l’exigència, sinó des de l’agraïment. Agraeix a aquest cor que batega incansablement, a aquests pulmons que t’omplen d’aire i esperança, a aquestes mans que acaricien i creen. El cos és un regal, però la vida és el miracle. I el miracle està per ser viscut, no mesurat.

Al final del camí, no recordaràs el número a la balança, sinó les vegades que vas saltar al buit confiant en tu mateixa. Viu, perquè l’acte d’amor més gran cap a tu és abraçar la vida sense condicions.

Patricia Bartolomé