Arriba el Nadal, sempre ha estat un dels dies més esperats de l’any per a mi. M’encanta la màgia que hi ha al voltant d’aquests dies; encara avui espero la nit de Reis amb il·lusió. Gaudeixo reunint-me amb tota la família: cosins, oncles, avis, les sobretaules, els jocs de taula, cantar nadales i fins i tot les petites discussions familiars que es donen durant aquests dies.

Tot i això, hi va haver una època, quan vaig estar malalta, que aquestes festes van passar a ser un suplici. A mesura que s’acostaven, anava incrementant la meva ansietat pel que venia. Em sentia atrapada en un entorn que no podia evitar, sabent que estaria exposada a la meva por més gran i, malgrat intentar raonar amb mi mateixa i buscar tot allò que m’agradava del Nadal, la realitat és que el menjar i la malaltia passaven a ser el tema principal d’aquests dies.

Òbviament, la por dels menjars interminables i de la impossibilitat d’escapar-me d’una taula plena de menjars boníssims, però que els meus ulls només miraven amb fàstic i odi. L’ansietat d’acabar amb aquest terrible moment com més aviat millor. D’altra banda, la por de ser el centre d’atenció, el centre de totes les mirades, moltes mirades plenes de tristesa i d’incomprensió. El pitjor envers els altres era sentir que la meva malaltia em marcava més que qualsevol altra cosa que hagués passat a la meva vida aquell any. Sentia que, al cap de les persones del meu voltant, l’única cosa que veien quan em miraven era la malaltia.

I, probablement, el més dur era saber que estava generant molta entropia al meu voltant, amb la meva família directa, que patien i jo ho sabia, però que la malaltia podia més que jo, i em feia freda i egoista. Per més que ho intentés evitar, estava segrestada, vivia en estat d’alerta contínua tots aquells dies, desitjant estar sola, incapaç de mantenir una conversa ni d’emocionar-me per la màgia del Nadal, cercant enemics en totes les persones que m’estimaven.

Avui dia, recuperada i emocionada de nou amb el Nadal, encara penso de tant en tant en com vaig fer passar tan malament la meva família, i que, encara que era inevitable, encara que ho entenguem tots, és dolorós saber que has condicionat tant temps un moment tan bonic. Però aquí estem, amb ganes de veure la família, pensant en els amics invisibles, en els plans que faré i esperant, amb il·lusió, la nit de Reis.

Bon Nadal!

Maria