Un dels estigmes que pitjor vaig portar durant la recuperació de l’anorèxia va ser el fet de que tant emmalaltir com curar-se depenia de la voluntat de la persona. Tenia anorèxia perquè havia volgut deixar de menjar, i no em recuperava perquè em negava a fer-ho. Els ulls que et miren des de fora, des de la desconeixença de la patologia, és el què solen veure. Però aquests mateixos ulls que t’etiqueten de dèbil, d’egoista per decidir no curar-te i fer patir als que t’estimen, no t’estan mirant a tu sinó a la malaltia. Si m’haguessin mirat a mi haguessin vist l’ansietat que un dia va aparèixer sense jo buscar-la quan em posaven un plat davant, l’odi que va néixer dins meu cap a la persona que era i el desig d’acabar amb tot que un dia va despertar dins del meu cap. Haguessin vist els tres ingressos, les sis setmanes sense aixecar-me d’un llit, les 4,5 o 6 sondes nasogàstriques que em van haver d’alimentar i la sensació tant abismal de perdre de les teves mans el control de la teva vida.

Darrera de les mentides constants, de la falta d’empatia al patiment dels altres, de l’egoisme d’un pensament obsessiu en un mateix hi ha una persona que està patint molt. La gent no entén tot el mal que crees quan estàs malalta, però és perquè no et consideren una persona malalta sinó una persona que ha volgut tenir una malaltia. I això no és així, i no és just que aquesta idea estigui tant arrelada. Mentia perquè no volia que la malaltia m’ataqués. Poder deia que ja havia sopat amb les amigues quan no era així, però és que si hagués dit la veritat i hagués hagut de sopar la malaltia s’hagués passat tota la nit recordant-me que no valia per res i fent-me sentir una sensació real d’un increïble malestar. Malestar que molts cops només podia alliberar fent-me un mal físic per deixar de sentir l’infern emocional que em provocava. No tenia empatia perquè tenir-ne implica poder pensar amb claredat i fer un ús correcte d’una part del cervell que jo tenia totalment desactivada per la desnutrició que m’havia provocat. Era egoista i no podia deixar de pensar en mi perquè les 24 hores del dia estava controlada per una veu que em recordava tot el que havia de millorar i qualsevol mena de distracció durant alguns minuts suposava una exigència doble les hores següents.

Entenc que patir un trastorn de la conducta alimentària et converteix en una persona destructiva que no és agradable estar al seu costat. Però la persona que està destruint tot allò del seu voltant no ho fa perquè vol, no ho fa perquè un dia va decidir que volia emmalaltir. Ho fa perquè la malaltia la va destruir a ella molt abans de que generés el dolor del seu voltant. Quan jo mentia era perquè feia mesos que havia caigut en la mentida d’una veu que em prometia que m’estimaria si li feia cas, i quan no m’importava el dany que provocava a les persones que més estimava era perquè la malaltia m’havia destruït la capacitat de sentir i la capacitat d’estimar jugant amb la desnutrició, l’ansietat i la depressió.

I si, pot ser que hi hagi un part de voluntat en el procés de recuperació de la malaltia però vull que quedi clar que no existeix ni la més mínima voluntat en el procés d’emmalaltir. Perquè ningú tria patir, ningú escull destruir-se la vida quan era feliç en aquesta. Pensar que en la recuperació hi ha d’haver voluntat també dona certa esperança en les persones malaltes ja que estem treïent el control absolut a la malaltia. Però aquesta voluntat no assegura que ho puguis fer i tampoc implica que el dia que decideixes recuperar-te sigui un procés lineal cap a la curació. Així que una persona que no es recupera no és necessàriament perquè no hagi volgut fer-ho i aquella persona que passa per una recaiguda no és perquè hagi decidit que deixava el procés de recuperació. La voluntat hi ha de ser, però no ho és tot i pensar que si que ho és dona peu a que la societat et jutgi per no poder.

Núria Vilademunt