Força temps em separa i m’allunya. Mirada enrere en la qual al principi no volia que tornés al meu cap un seguit de preguntes destinades a retreure’m el què era el què m’havia passat: què estava sentint?, què pensava?, perquè a mi?, què pensava els qui em coneixien i veien?… Com a resultes, qui era jo? Aquest exercici emergent era ben comú per indicar-me la resistència de la meva feblesa interior.

Si bé, no ha estat gens fàcil defugir d’uns records destructius que descrivien una etapa personal en la qual la complicitat entre la confusió, el patiment i la culpa no passava desapercebuda.

Ara, la perspectiva d’aquell passat viscut adopta altre tarannà molt desigual i es recorda amb un sentit de reconstrucció particular.

Aquella vivència és apresa d’un altre manera en la qual no es pot foragitar de la pròpia cronologia ni neutralitzar la seva afectació, ja que ha esdevingut l’inici del desenvolupament d’una relació sincera i càlida amb una mateixa. Això és, una estima intrínseca que s’ha intensificat i refermat per fer-se extensiu en la importància de les persones i petites coses que ens envolten i, en efecte, en fan sumar per fer visible la nostra millor versió.

Natalia Freitas