Conviure amb el TCA de la meva filla durant aquests anys ha fet que sovint hagi de transformar-me en dic de contenció per tal que el monstre no arrasi amb tot.

Perquè el trastorn no afecta només la persona que el pateix, sinó també a les que conviuen amb ella. Canvia les rutines, les converses, les estones de lleure, els rols, la llista de la compra, les decisions, la mirada, l’energia, el focus i el dia a dia.

El monstre, que moltes vegades és presó i corsé per ella, també és moltes altres coses per a nosaltres.

De vegades és un huracà, un cicló o un tsunami, devastant tot el que l’envolta. Altres voltes és un forat negre que ens engull o un foc que ho crema tot al seu pas.

I jo sóc allí enmig. El monstre i la meva filla per una banda i les altres persones de la família a l’altra. I jo, que voldria salvar tothom, però sé que no puc. I que voldria que amb l’amor n’hi hagués prou. Però no n’hi ha prou.

I no em queda una altra opció que ser escut de protecció per a combatre el monstre i mantenir-les a la trinxera el temps que faci falta perquè no els arribin les seves bales. Ser paret de maons per custodiar-les evitant que els arribin els seus tentacles.

Però també he hagut de ser paret de gel, per desglaçar-me quan toqui, quan necessiti que els seus germans li donin la mà i l’estirin cap a ells, cap a la vida, quan puguin deslligar-la d’ell, quan estiguin prou forts per aixoplugar-la, sostenir-la i plantar-li cara al trastorn conjuntament.

I aleshores jo torno a ser mur de formigó per poder deixar el monstre a una banda i la meva família a l’altra i li plantem cara, el deixem sol, perquè es faci menut, perquè no li entri la llum, perquè acabi fonent-se en la foscor més pregona.

I jo que, com a mare només voldria ser abraçada, aixopluc, llar i refugi sovint he de ser barrera, paret, mur i frontera.

Flors Moreno.