“He comprat això a la pastisseria, vols tastar-ho?”

“No gràcies, no m’agrada.”

“Vens demà a dinar a casa meva? Vaig a fer el meu plat estrella, una lassanya!”

“Gràcies, però la pasta no em fa gaire gràcia.”

“No et demanes res per sopar?

“No m’agrada res de la carta, ja menjaré després alguna cosa a casa.”

…

I així dia rere dia, fent cas de les veus de la malaltia que em feien creure que aquest menjar que m’oferien no m’agradava, que res del que hi havia al restaurant era del meu gust. I encara que en el fons em moria de ganes de menjar-ho, de tant repetir-ho vaig arribar a creure’m que realment no ho menjava perquè no m’agradava.

Vaig deixar de fer plans amb amics i família per culpa del menjar, d’aquella por atroç que em produïa i que jo amagava sota un “no m’agrada”. Era la meva manera d’evitar enfrontar-m’hi, de plantar cara a les meves pors, a la malaltia.

Però va arribar un moment en què no vaig poder continuar fingint. Un dia en què una pregunta va retrunyir al meu cap i em va fer replantejar-me les coses.

“Realment no t’agrada, o és la malaltia la que fa que creguis que no t’agrada? Realment no ho menges perquè no et ve de gust, o perquè tens por d’engreixar-te, que les veus et turmenten amb els seus insults? Realment no et donen ganes de menjar i gaudir d’aquest plat com ho feies abans, sense por, sense remordiments, només gaudint del moment? Doncs fes-ho, comença avui mateix a plantar cara a les teves pors, a sincerar-te amb tu mateixa, a tornar a ser tu.”

Va ser la millor decisió de la meva vida. Em va costar, em va fer mal. Hi va haver ploreres, moments de voler tirar-ho tot per la borda. Però em vaig aferrar al desig de voler ser lliure. Em vaig haver de mossegar moltes vegades la llengua abans de contestar quan es tractava de menjar. Pensar si realment no m’agradava o eren les veus les que m’ho feien creure així. I si eren elles, lluitar contra aquestes ganes de rebutjar el menjar per acceptar-lo, gaudir-lo.

És cert que al principi els remordiments eren enormes, em sentia el pitjor, però a poc a poc va ser més fàcil aconseguir diferenciar quin aliment no m’agradava i quin si em venia de gust realment. De mica en mica vaig poder menjar sense por, sense culpa. Fins que va arribar el dia en què em vaig descobrir acceptant plans que abans rebutjava per aquesta por atroç al menjar, per aquest “no m’agrada”.

Fins que va arribar el dia en què realment vaig poder saber quan alguna cosa no m’agradava o no em venia de gust realment i actuar sobre la base del que jo realment volia i no el que dictaven les veus de la malaltia, perquè feia temps que les havia vençut i ja no eren elles les que guiaven la meva vida, mai més.

Leire Martín.