ELLA
La recordo a ella
com si mai l’hagués conegut,
com si no fos part de mi,
com si fos una altra vida.
La recordo a ella
feliç, sense por,
vivint intensament,
buscant somnis.
La recordo a ella,
i el dia exacte en què es va trencar,
la recordo al fons del pou, lluitant
i que no podia, o no volia.
La recordo a ella
buscant la pau,
buscant el cànon ideal,
la recordo,
però no sencera.
La recordo a ella,
que es feia mal,
que vivia convençuda
que no es mereixia ajuda,
que no es mereixa l’amor.
La recordo a ella,
quan era petita,
enamorada de la vida,
de la gent, de l’escola,
dels viatges, del temps.
La recordo a ella,
al cap d’uns anys,
que ja no era ella.
Que vivia en un segrest,
mental i físic,
que li havia posat nom
a la segrestadora.
La recordo a ella,
buscant mentides,
buscant l’aprovació,
buscant aquell número,
-que mai era suficient-,
buscant un desig inassolible.
La recordo a ella,
al final, per sort,
guanyant la batalla.
La recordo a ella,
lluitant,
i vencent al monstre.
La recordo a ella,
perquè ella,
en realitat,
soc jo.
Elisa.