Quan vaig tenir anorèxia el que més em desesperava és que ningú del meu voltant pogués sentir el que jo estava sentint. Desitjava que els que més m’estimaven coneguessin la persona que estava acabant amb la meva vida. Diferenciessin que dins meu hi havia un estrany que m’aterrava delatar. Com els hi podia explicar que no era jo qui volia caure en picat? Que no era jo la que estava destruint cada part de la meva vida? Que la que no plorava al veure tot el seu patiment no era jo… Entenc que sigui molt difícil d’entendre, perquè la maldat d’aquest trastorn és difícil plasmar-la en paraules, és difícil creure que la persona que has vist créixer i que has acompanyat a cada pas ja no hi és. És per això que es prefereix “culpar” a la persona i no al trastorn. Perquè acceptar que és el trastorn qui tens davant és reconèixer que la persona que tant estimes ha desaparegut i cap mare, pare, germana, o ésser estimat vol crear aquesta realitat.

Però quan recordo tots els anys que vaig estar malalta sempre recordo a la malaltia. Veig una persona completament diferent vivint, o més ben dit destruint, aquells anys de la meva vida. Una persona que va arravatar-me tot el que tenia i em va deixar al marge de tot per ella poder aconseguir arribar als seus objectius. No em veig a mi, jo ni hi era. Aquells objectius no eren meus, jo en tenia de diferents. Jo volia estudiar infermeria no que el meu cor deixés de bategar, jo volia viatjar a qualsevol lloc del món no eliminar qualsevol caloria del meu dia a dia, jo volia disfrutar de les persones que més estimava no veure com les perdia en el procés. Entenc que pot fer molt mal pensar en la idea que ja no hi som quan emmalaltim, però acceptant-ho estem creant també la possibilitat de derrotar a la “persona malaltia” i recuperar a la persona que sempre hem set. A mi em va ajudar enormement poder diferenciar qui era jo, del qui era la malaltia. Entendre-ho com a dos conceptes diferents. Dues persones totalment contràries. Perquè en el process de recuperació una de les sensacions que més m’aterrava era que destruint la malaltia estigués destruint la persona que era. Però anys més tard i ja recuperada puc assegurar que la destrucció d’aquella maldat no va suposar perdre res del què havia set abans d’emmalaltir. Més aviat va ser el contrari, destruint la malaltia vaig guanyar tot el que soc ara. La recuperació consisteix en derrotar i acomiadar la persona malaltia, no en fer un canvi de qui som. Perquè els TCA no et canvien, et fan desaparèixer i li donen a una nova persona el control de la teva vida. No ens tornem persones egoistes, tristes i cruels. No és un canvi en la nostra persona, són uns símptomes que formen part de la malaltia que patim.

Així que entenc que no reconeguis a la teva filla, fill, germà, parella…Però no la culpis pels símptomes d’una malaltia que no controla. Confia en que quan hagueu vençut aquesta batalla tant terriblement cruel, tornarà a aparèixer la persona que tant estimes. Perquè segueix allà, no ha canviat, simplement ha aparegut una malaltia conjuntament amb la seva maldat que no la deixa sortir de la presó que li han imposat. Abraça la nova persona encara que l’odiïs amb totes les teves forces, parla amb ella encara que estiguis desitjant que ella apagui la seva veu, actua com si tinguessis davant teu la persona que sempre ha set. Fes-ho perquè segurament t’estarà sentint, escoltant i notant però segues conscient que ara ella no té el control. Dóna-li forces perquè pugui derrotar a la persona malaltia i confia en que algun dia la presó s’obrirà i la persona que estimes s’alliberarà destruint tot allò que l’havia mantingut tancada i lluny de tu.

Núria.