TCA… tres simples lletres que configuren la contundència d’una paraula que descriu tot un passatge propi, absent d’emocions complaents, on té molt a dir la percepció d’incomprensió, la tristesa, la ira, la frustració, la culpabilitat, el dolor,…

Durant un llarg període vaig ser la protagonista d’aquest disbauxat paratge que conduïa a una única direcció que en principi es desconeix, però que després es revela que comporta un resultat que no va més enllà de minimitzar la singularitat de l’essència personal.

Amb el TCA vaig aprendre la dualitat de les connotacions negatives i positives de les experiències d’aquell moment i barrar aquest tàndem no és pas gens fàcil.

Fixar-se en el present ajuda a deslluir el tarannà insensible del TCA i, en conseqüència, defugir de la dificultat de permetre’s l’avinentesa de conèixer i compartir els propis sentiments i emocions. Tot això es pot assolir. I tant!! És difícil, però NO IMPOSSIBLE!!

Si bé, les paraules resten escrites i potser passen a ser llegides, però haver ensopegat amb l’experiència d’un TCA es tradueix en el mèrit de la superació, la validesa de l’acceptació i la fermesa de la estima personal. No sóc perfecta, sóc jo mateixa.

Natalia Freitas.