Sabia que existia el patiment dels meus familiars quan estava patint el TCA. I no, no era una egoista per no curar-me tot i veure caure diàriament les llàgrimes dels que més m’estimaven. No ho era perquè l’empatia es va esvair quan va arribar l’anorèxia a la meva vida i no ho era perquè la opció de curar-me mai va estar completament a les meves mans. No obstant, em sentia culpable cada dia del dany que ocasionava al meu entorn, em sentia culpable per ser la càrrega que ningú aconseguia comprendre. Era la cara visible de d’infern que estava patint dins meu i molta gent oblidava que el foc d’aquest infern m’estava cremant a mi i que les petites cremades que ells rebien eren una petita seqüela del foc que a mi m’estava consumint.

Jo vaig tenir la sort de tenir una família disposada a cremar-se ja que eren conscients que no era la seva filla la que estava provocant el foc sino la que estava atrapada dins d’aquell incendi tant gran. Veure com la teva família es crema per tu, veure com l’entorn ple de prejudicis et culpa per no apagar un foc que creuen que pots controlar i mentrestant estar-te cremant desitjant consumir-te i que tot aquell dolor i patiment acabi, era la situació que havia d’afrontar cada dia. Per sort un dia mitjançant una mànega d’un tractament adequat juntament amb una mànega de suport familiar incondicional aquest foc es va apagant però la gent et felicita per haver deixat d’emetre foc i no per haver pogut apagar les flames que tant dolor tant provocat i que en cap moment van estar al teu control.

Estar al costat d’una persona amb un TCA pot ser dolorós i pot generar patiment però es tracta d’ajudar-la a apagar el foc i no culpar-la per no poder-lo apagar ja que hem de tenir molt clar que no va ser ella qui el va encendre ni depèn únicament de ella que deixi de cremar.

Núria Vilademunt