La vida es tant injusta com incerta. Ningú et prepara per viure un TCA a casa. Ningú et prepara pel dolor, per les preguntes sense resposta, per les esperes, per l’ansietat, per la ràbia. I així podria seguir.

Però ningú tampoc et prepara pel que ve després. Tot i que la recuperació tingui un color paradísiac després de tant desert, de tant patiment, sempre queden cicatrius. La por constant a la recaiguda. Mirades absents, un canvi vital, ho he deixat amb la meva parella, no he tret la nota que voldria i altres missatges que et t’encongeixen al cor, te’l paralitza la por, la fotuda por a que el monstre torni.

I amb el temps, amb els somriures compartits, amb un “quedem per sopar aquesta nit a Barcelona”, amb els plans de futur que li escoltes explicar-te amb Il.lusió, aquesta por es va diluint una mica. Tot i que segurament es quedi allà en aquella cicatriu per sempre. Només queda llepar-se les ferides i estimar les cicatrius com a record de tanta lluita, de tanta resilència apresa a cada cop i a cada caiguda.

Marta.