Fa dos mesos va marxar per sempre qui ha estat el meu company de viatge durant la meva malaltia, durant la meva recuperació i la meva tornada a la vida. Em va conèixer quan acabava d’emmalaltir i no em va jutjar mai; al contrari, va estar al meu costat en tot moment, sense qüestionar-me, oferint-me la seva companyia desinteressada, donant-me l’escalfor els dies en què el fred i la foscor semblaven no voler desaparèixer del meu interior.

Parlo del meu gos. Amb això no vull dir que la meva família, els meus amics… no hagin estat un gran suport durant aquests anys foscos, però el vincle  que tenia amb Aysher era especial, diferent.

Per mi era més que un gos. Era el meu confident, aquell a qui ho podia explicar tot sense ser jutjada. El que era incapaç d’explicar a  la gent, li xiuxiuejava a la seva orella, o simplement, l’abraçava i em desfogava plorant al seu costat.

I és que és impressionant allò que un animal pot ajudar en moments de debilitat. Aquest vincle  que es crea entre tots dos és màgic. En certa manera, gràcies a ell vaig aprendre a cuidar-me. L’haver de tenir cura d’ell em va fer adonar que jo també m’havia de donar aquest afecte a mi mateixa. Em vaig adonar que, igual que jo em preocupava per la seva  salut, la gent que m’envoltava també s’estava preocupant de la meva, i que tot el que feien era per veure’m bé, igual que jo feia amb el meu gos.

Un cop recuperada, seguim mantenint aquest llaç invisible entre tots dos. Encara que ja no estigués vivint amb ell i el veiés poques vegades a l’any. Cada cop que tornava a casa ell em rebia amb alegria, no s’havia oblidat de mi, i gaudíem l’un de l’altre els dies que estàvem junts.

Aquest mes de maig va ser la darrera vegada que el vaig poder abraçar. Les darreres vegades que me n’he acomiadat sempre ho he fet amb por. I aquesta vegada, la veritat, és que ja ho vaig veure molt vell. I encara que sabia que aquest dia podria arribar en qualsevol moment, quan va passar, no vaig poder evitar plorar com mai, sentint un gran buit al meu interior en pensar que ja mai no podria tornar a abraçar el seu cos pelut.

Han estat 15 anys en què, sense voler-ho, Aysher m’ha ensenyat moltes coses. Hem crescut junts i hem format un gran equip, i encara que ell no sigui aquí físicament, des d’on estigui ara seguirem sent aquest gran equip indestructible que un dia vam crear.

Leire