Tant de bo mai m’haguessis convençut

que al teu costat la vida era bonica

que si tremolava, és que no havia perdut.

 

Tant de bo quan em vas xiuxiuejar,

per primer cop, que et necessitava

no t’hagués cregut.

 

Tant de bo aquell dia, quan em vaig mirar,

no m’hagués odiat, per dins i fer fora,

ni m’hagués insultat, durant hores i hores

ni li hagués plorat, incansable, al mirall.

 

Tant de bo m’hagués frenat a temps,

sense esperar-me a xocar

de cara i desprotegida,

contra la paret que em separava del teu món.

 

Però ja era massa tard, sense adonar-me’n

em vas convertir en una experta de l’odi,

en un míssil de destrucció massiva d’amor propi,

em vas ensenyar a mentir.

 

Em vas prometre

una vida perfecta,

que no podia ser real.

Mai ho seria.

 

Em vas deixar

sola, sense frens,

caient a l’abisme de les teves mans.

 

Em vas regalar

els meus pitjors dies,

a mi i als que m’envoltaven.

 

Em vas arrencar

de cop,

sense pietat,

tot el que jo era,

i tot el que tenia.

 

Em vas brindar

l’oportunitat de ser més forta.

 

Em vas intentar matar,

per dins i per fora.

 

Però no vas poder.

 

Vaig armar-me

de valor,

confiança,

paciència,

força,

valentia,

i amor.

 

I allò va ser el que em va salvar.

 

Vaig poder amb tu.

 

 

Elisa.