L’anorèxia m’havia promès que si la seguia em portaria on sempre havia volgut anar. A un lloc on per fi seria suficient, un lloc on m’acceptaria i on per fi sentiria que m’estimava. Derrotar-la em feia pànic. Em feia por apartar-me del camí i no arribar a conèixer mai el lloc on em volia portar. Ella marcava el camí, ella em guiava i s’allunyava cada cop més dels camins que jo coneixia. Jo no m’apartava del seu costat, ja que quan un no coneix el camí no s’aparta del seu guia. Em sentia perduda en un lloc desconegut i tothom volia que m’allunyés de l’única persona que sabia el camí. No entenia perquè els meus pares, les meves amigues, la meva germana em cridaven des de l’altra banda dient que deixes de caminar. Els sentia però no els veia i no tenia ni idea de com anar fins on ells eren. Tampoc els volia veure, ni volia anar cap a ells ja que no eren els meus peus els que caminaven i cada vegada sentia més llunyanes les seves veus.

Et deixes portar, deixes que t’arrossegui cap allà on ella vol. La gent no entén perquè no pares. Creuen que pots tirar enrere i deixar que ella continui sola. Les persones que t’estimen no entenen perquè t’estàs allunyant i es culpen de no haver pogut construer un lloc millor al que l’anorèxia t’ha promès. Però el que no saben és que molt abans de començar a caminar ella s’havia apropiat dels teus peus. Tu no decideixes dirigir-te cap a la destrucció de la teva vida, la teva vida es destrueix perquè l’anorèxia t’està dirigint. No és culpa teva per estar caminant ni es culpa dels que t’estimen de no poder-te fer tornar enrere. Les passes no les controles ni tu ni ells, les controla un trastorn cruel que té com objectiu destruir.

Sembla que no tingui solució, ja que si només ella pot controlar la direcció cap a on vas, com pots canviar la teva destinació? Com deixes de caminar? Aquesta pregunta me la vaig fer durant mesos. Com podia parar? Com podia guiar-me jo sola sense ella en aquell lloc tant fosc? Com podria trobar a la meva família, a les meves amigues si no sabia com tornar a ells? Però el que realment temia era que si jo marxava ella tornés a buscar-me i aquest cop amb una destrucció més ràpida per por a que jo tornés a tenir la idea de fugir de les seves passes. Estava amenaçada per l’anorèxia, espantada per la foscor i la incertesa de no saber on era i enyorada de la meva vida i de les persones que estaven en ella. Però un dia comences a construir una maleta amb tot allò que necessites per fugir del seu control, tot allò que necessites per tornar per un camí diferent al que ella et marca. Notes com ella intenta amb totes les seves forces que aquesta idea et marxi del cap però alhora cada cop que poses més equipatge a la maleta i lluites contra ella I la seva força sents més a prop l’escalfor de la mama, creus veure la mà del papa i el somriure de la Marta. Construir una maleta per fugir va ser molt difícil. Mai hi posaràs suficients coses com per tenir una tornada tranquil·la i lliure de culpa. No és una lluita fàcil, és de fet de les més difícils que espero viure però si tens un TCA busca la força per preparar la teva maleta i fer el camí de tornada i si formes part de l’escalfor d’una persona que pateix TCA confia en que trobarà el camí cap a les teves mans.

Núria.