Estic pensant en què escriure, i mentre penso, observo. I quan observo, veig, a la cantonada del saló, el vinil anterior de Rosalía, ‘El mal querer’. I, tal com barrejo la roba blanca i de color a la rentadora a baixa temperatura, el meu cap uneix idees de diferents tons, textures i mides, avui a 28 graus, fins que les penjo amb pinces per veure-les millor. De banda a banda, estenc algunes peces de les seves cançons que em sé de memòria:

«Fins que vas ser carceller

Jo era teu company.»

«I lliga’m amb els teus cabells

A la cantonada del teu llit

Que encara que el cabell es trenqui

Faré veure que estic lligada.»

«Passaven, la miraven

La miraven sense veure “nà”

Soleta a l’infern

A l’infern està “atrapà”.»

«T’atrapa sense que te n’adonis

T’adones quan surts

Penses, com he arribat fins aquí?»

I damunt d’aquestes lletres que ocupen gairebé tot l’espai, tendeixo la pregunta que em faig, de cop i volta, en calent, tenyint-ho tot: No és això el que va fer amb mi el TCA?

La meva voluntat —els meus pensaments, les meves decisions, les meves relacions, les meves rutines— va ser meva fins que va ser seva.

La meva visió del món i de mi mateixa estava encadenada a una cosa invisible que exercia el control absolut sobre la meva vida.

El meu entorn em veia —més prima, més feble, més distant— sense veure’m —«a tu el que et falta és un bon plat de llenties»—.

Quan me’n vaig adonar, el TCA m’havia anul·lat set anys.

I, en sortir, vaig pensar, com he arribat fins aquí?

Si aquí és avui, aquest moment en què escric, responc: he arribat fins aquí gràcies a reconèixer que no m’estimava. O pitjor, que em estimava malament, molt malament. Gràcies a demanar ajuda a qui m’estimava, i m’estimava bé. A qui sabia què era estimar-se i que em va ensenyar a estimar-me, a estimar-me bé.

Perquè només hi ha una cosa pitjor que el mal estimar, i és estimar-se malament. I és només quan t’estimes malament, que el TCA t’estimarà. Empresonar, lligar, atrapar, anul·lar.

Estima’t. Estima’t bé. I si no t’estimes, o t’estimes malament, deixa’t estimar pels que t’estimen, pels que t’estimen bé.

Ainara.