El TCA ocupa moltes hores de la teva vida… molts pensaments, molt patiment, molts plors i esforços. Et segueix a tot arreu i fa que prenguis unes o altres decisions, és una veu al teu cap que no cessa i t’acompanya dia i nit.

En el meu cas, el TCA decidia si tindria un bon o mal dia en funció del que menjava o com veia el meu cos. Sé que em sentia esclava de tots aquells pensaments que guiaven la meva vida, però tot i així no podia parar de fer-los cas. Era un sentiment molt incòmode, com
si un factor extern però alhora intern controlés la meva vida. Aquesta era una vida que jo no volia, però que alhora no podia deixar perquè no em sentia capaç d’abandonar tota aquesta espiral. Em feia molta por. No concebia la meva vida sense aquest control pel pes, la restricció, analitzar constantment el que menjava i l’aspecte del meu cos…

Quan estàs patint un TCA de vegades ets incapaç de veure que hi ha una altra realitat molt millor que t’espera fora, això fa que sigui tan difícil sortir. A mesura que vas superant el TCA i l’apartes de la teva vida, sents menys la veu, i si l’escoltes no li fas cas,… No és d’un dia per l’altre, i és una cursa de fons, però si mires enrere t’adones de tot el que vas aconseguint passet a passet. Cada cop que li dius que no a un pensament o conducta TCA estàs més a prop de la meta. És així com va disminuint el seu efecte i deixa de tenir protagonisme a la teva vida.

A mesura que la teva vida deixa de centrar-se en el TCA t’adones que tens molt de temps lliure, moltes altres coses en què pensar, tens temps per VIURE, per decidir què vols ser de gran, per pensar en el proper viatge, per sortir de passeig i fer un cafè…

Evidentment no tot és fàcil, la vida com tots ja sabem implica dies més difícils que altres, prendre decisions, sentir tristesa, enyorança… Però mai no implicarà res relacionat amb una obsessió o control del pes i de la imatge, perquè això no és la teva vida.
La teva vida ets tu, siguis de la manera que siguis, amb el teu cos que et porta on vulguis i et permet veure com n’és de meravellós el món.

No puc dir que sigui fàcil apartar de la teva vida la veu del TCA, i que fins i tot se sent com un dol, una pèrdua de tot això que t’ha estat acompanyant durant mesos o anys… Però sortosament, és un dol cap a la vida que vols viure. Cap a la llibertat d’elecció, cap a l’amor per un mateix. És un viatge que val la pena!

A dia d’avui no canviaria res del que he viscut, per molts mals moments, per molt de patiment… prefereixo pensar que viure i superar un TCA m’ha ajudat a ser com sóc ara, a lluitar, a conèixer-me millor a mi mateixa, i a poder valorar la vida que tinc ara.

Carolina Vilella (recuperada d’un TCA en primera persona)