Quan tens un TCA estàs esgotada de la lluita que tens dins teu. No tens ganes de lluitar, només tens ganes de desaparèixer, de sortir corrent i allunyar-te de tot. Però és impossible allunyar-se d’un mateix. És impossible fugir dels problemes quan estan dins teu. Per tant descartes fugir i només et queden dues opcions: lluitar o no lluitar. Jo ho tenia clar, no lluitaria. No volia guanyar a la malaltia, no la volia vèncer perquè no volia que desaparegués.

La relació amb l’anorèxia és una exemple clar del Síndrome d’Estocolm: “La víctima d’un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador”(…)”A vegades els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins”.

Jo vaig estar segrestada molt temps, massa temps i això va permetre crear un vincle enorme amb la meva segrestadora. L’adorava, l’admirava i hagués seguit al peu de la lletra les seves ordres. Era forta, constant, tenia una força de voluntat impressionant i mai es rendia. Exigent, complidora, intel·ligent, subtil,… La malaltia és perfecte. Als ulls d’una persona segrestada, òbviament. Als ulls d’una persona que prèviament li ha fet creure que és incapaç d’aconseguir res, que és insignificant sense ella. Et segresta perquè t’ha d’aportar tot allò que tu no creus tenir. És per això que l’ajudes, perquè vols que aconsegueixi totes les seves metes.

La malaltia et distorsiona el teu cos però també té el súper poder de distorsionar-te les idees. Et  culpa quan no l’has sabut dissimular prou bé, però alhora et fa sentir malament per acceptar que estàs malalta. T’està parlant una malaltia que et diu que  no estàs malalta. És tot tant contradictori i manipulador que les seves víctimes opten per deixar de sentir.  Les  idees em bombardejaven cada dia i jo tenia una barreja de tristesa, ira i desesperació que es traduïen en no sentir absolutament res. Era de pedra. Res m’afectava, res m’importava. El problema està que quan deixes de sentir també esquives el desig de voler-te curar.

Però un dia t’adones que el que ens fa persones és sentir. Sentir que t’estimen, sentir que estimes, sentir felicitat o tristesa. Recordo un dia plorar de tristesa i immediatament somriure perquè notava per fi les emocions. I va ser aquí quan vaig començar a notar que alguna cosa revivia dins meu i que era el moment de lluitar contra el meu segrestador.