Els seus ulls inquiets em busquen entre el grup de mares. Sé que somriu quan em troba, malgrat la mascareta li tapi els llavis. Hem après a fer-ho amb els ulls.

Aquesta escena em recorda quan era menuda i l’anava a buscar a la llar d’infants. Quan tot era més fàcil i la seva motxilla física i emocional pesava menys. Quan l’únic monstre que l’habitava i havíem de combatre era la por a dormir sola. Quan el menjar no era l’enemic. Ni el mirall ni la roba.

És l’hora de berenar i avui, per fi, pot fer-ho amb nosaltres.

Baixem per l’ascensor perquè de moment encara no li permeten pujar i baixar escales. Coincidim amb una altra noia i la seva mare. I em reconec en la mirada il·lusionada de la mare i en aquell pòsit d’esgotament i tristor que ens acompanya.

Elles entrecreuen una conversa sobre alguna cosa que ha passat a la unitat mentre miren deleroses els mòbils que els acabem de donar.

Quan arribem a baix ens espera la seva germana i l’abraçada és immensa i eterna, com quan tornava de colònies i es retrobaven altre cop. No puc retenir les llàgrimes i deixo que flueixin a raig, com una aixeta que algú ha obert després de dies i dies d’estar tancada.

Passegem pel carrer mentre es posen al dia ja que feia un mes que no es veien. I riuen, i es fan selfies i s’expliquen xafarderies.

Seiem en una cafeteria. Feia mesos que no ho fèiem amb ella. Quan ve el cambrer a demanar-nos què volem el meu cos es tensa de cop, respiro fons i arrenco. Tres cafès amb llet vegetal i tres entrepans petits de formatge. És el que havíem pactat amb ella i la seva psicòloga per poder berenar amb nosaltres. Estalviar-li l’angoixa de triar.

La seva germana la distreu donant-li conversa i jo, un cop feta al comanda, em permeto relaxar-me una mica. Les miro i m’imagino que acabem de sortir del teatre i estem fent un mos abans de tornar cap a casa. Com tantes vegades ho havíem fet abans, fa uns anys. Ignoro el monstre. Ens prohibim, sense dir-nos-ho, parlar de menjar, del pes, de calories, de roba, del cos. I aquest cop funciona.

Gaudeixo veient-la menjar, com quan era petita i provava nous plats. Li encantava tastar nous gustos i textures, no feia cap lleig a res.

Les dos hores ens passen volant. Se’ns queden curtes, com sempre.

I malgrat sabem que hem de deixar-la altre cop a l’hospital i que hi haurà una altra abraçada enorme i infinita i les llàgrimes de les tres i la porta que es tanca i ens separa les vides, sabem també que avui, durant una estona, hem empetitit el monstre i hem pogut veure-la a ella sense la malaltia.

Perquè ella no és el TCA. Ella pateix TCA però és molt més que el trastorn. I cal recordar-nos-ho sovint. Cal no oblidar-ho.