Penso que és una de les armes més fortes de les quals disposa l’anorèxia. Et menteix a tu i fa que menteixis a tothom. Entra a la teva vida enganyant-te dient tot allò que necessites escoltar i prometent-te coses que mai acabarà complint. Et promet felicitat. Et promet èxit. Et promet la vida que mai has sabut aconseguir sense ella. I te la creus. Perquè quan t’has estat exigint tota la vida la perfecció i arriba una veu que promet aconseguir-te-la t’hi aferres. Tens per fi l’esperança de ser suficient.

Al principi et va proporcionant tot allò que t’havia promès, uns quilograms menys a la bàscula, un pantaló que em cau, i la marca dels ossos a la pell. Funciona i et tornes a creure que allò et fa feliç. Però el que realment et fa feliç és que per fi alguna cosa que fas funciona i sents dins teu la sensació de control. Però òbviament tant la felicitat com el control són sensacions irreals, t’està mentint un cop més. El que sents no és la teva felicitat, és la felicitat de l’anorèxia d’estar obtenint el control de la teva vida.

Però després la mentida ha de créixer i ara ja no la utilitzarà l’anorèxia, la utilitzaràs tu. La utilitzaràs tu per haver-te cregut i seguir creient-te la seva. I comences a mentir, perquè si no ho fas descobriran això que tant feliç et fa i tens una por terrible a perdre-ho, a que marxi de la teva vida. Perdre la felicitat que estic sentint, deixar enrere aquesta sensació de control que tant necessito. Perquè ella realment em fa sentir bé, em dona satisfacció i em fa pànic que quan marxi tornin els quilograms, els pantalons em tornin a anar bé i no pugui veure els ossos tocant la pell. És per això que no podem culpar a les persones que estant patint un TCA de mentir. Perquè elles son les primeres víctimes de la mentida. Mentir és un mecanisme de supervivència de la malaltia, i la mentida una arma per quedar-se amb la nostra vida.

Jo vaig trencar la mentida, vaig delatar la malaltia i vaig dir-li al meu voltat que existia. Crec que és de les sensacions més desagradables en el procés. Acceptar el què t’està passant i acceptar l’ajuda. Iniciar una guerra contra l’anorèxia. Perquè com més l’ataques, més t’ataca ella a tu. Et fa odiar l’ajuda que la vol destruir. Et fa perdre la sensació de control i et fa perdre la felicitat. Recordant-te un cop més que totes “aquelles coses bones” que et proporcionava eren a condició del teu silenci. Ara ja no sou aliades, ara sou enemigues. Perquè l’has delatat i perquè t’has adonat que mai seràs suficient als ulls de l’anorèxia ja que el control sempre el va tenir ella.

Núria Vilademunt