Quan la meva nena va començar a mostrar els primers signes de que alguna cosa no anava bé, el primer que va passar és que ja no m’explicava  res del que habitualment m’explicava. Va haver un aïllament total. Tant físic (es passava les hores  a la seva habitació) com emocional. Ja no venia a fer-me el petó diari, ja no m’abraçava, ja no feia bromes…….ja no parlava.

Quan vaig saber que aquest aïllament era un símptoma més del maleit TCA, el meu objectiu va ser establir, d’alguna manera, la comunicació amb ella. Vaig intentar evitar que patís en silenci i en soledat.

Cada dia, abans d’anar-me’n a dormir, passava per la seva habitació a fer-li un petó al front i dir-li “bona nit”.

Cada dia, en qualsevol moment, li agafava la seva mà que estava freda, congelada, i l’hi prenia entre les meves. D’aquesta manera podia sentir el meu escalf.

Cada dia, quan preveia que no podria esmorzar amb ella, li deixava una nota a la taula de la cuina, com havíem fet tantes vegades quan era petita.

I quan van arribar els ingressos hospitalaris vam passar juntes  llargues hores  en aquella habitació de l’hospital. Ella i jo. Intentant omplir les hores  amb mil activitats. Només calia una mirada per saber com estava, si tenia ganes de jugar, de pintar o de fer manualitats. Si no en tenia ganes, simplement estava allà. Amb ella.

La comunicació, l’entesa i la complicitat es poden manifestar  de moltes maneres. Amb l’expressió oral, però també amb els gestos, la mirada, el ser-hi al costat. Amb l’escoltar sense parlar i el parlar sense paraules.

Jo només li volia dir “T’estimo. Estic aquí i t’ho diré de mil maneres diferents”.

Bàrbara.