Quins tipus de TCA podem trobar?

Segons el Manual Diagnòstic i Estadístic de les Malalties Mentals de la Associació Americana de Psiquiatria (DSM-5), els trastorns de conducta alimentària es classifiquen en:

• Anorèxia Nerviosa
• Bulímia Nerviosa
• Trastorn per Afartaments
• TCANE (Trastorn de Conducta Alimentària No Especificat)
• PICA
• Trastorn de Rumiació
• Trastorn per evitació / Restricció d’aliments (ARFID)
• TCAE (Altres especificats)

Anorèxia Nerviosa:

L’Anorèxia Nerviosa (AN) es caracteritza per la:

1. Restricció i reducció de la ingesta nutricional que provoca una pèrdua significativa de pes. La pèrdua de pes pot venir donada per una restricció alimentària acompanyada d’exercici físic intens (AN restrictiva) o bé per autoprovocar-se el vòmit i abusant de l’ús de diürètics o laxants (AN Purgativa).
2. Por intensa a guanyar pes o convertir-se en obès, o conducta persistent que intervé en l’augment de pes (el diagnòstic es pot realitzar tot i que aquest criteri no sigui present).
3. Insatisfacció corporal: sol haver una alteració en la percepció del pes i la silueta corporal. La persona, tot i tenir un índex de massa corporal baix (inferior a 18,5kg/m²), pot veure’s grassa o amb mesures desproporcionades. Tot i la pèrdua de pes objectiva, les persones afectades presenten un temor intens d’arribar a ser obeses. Hi ha una distorsió important de la imatge corporal, amb preocupació extrema per la dieta, figura i pes. Presenten conductes d’evitació cap al menjar amb accions compensatòries per contrarestar el que ingereixen com són la hiperactivitat física desmesurada i les conductes de purga (vòmit autoprovocat, abús de laxants, diürètics i/o ènemes).

L’Anorèxia Nerviosa genera un impacte molt negatiu en la vida de la persona i afecta a tots els nivells (familiar, social, laboral, acadèmic i emocional). L’aparició de símptomes és progressiu i cal estar alerta als signes que ens puguin fer sospitar la presència d’aquesta malaltia. Una detecció precoç és molt important per a fer un bon diagnòstic i tractament.

Quins són els criteris per diagnosticar una Anorèxia Nerviosa?

• Restricció de l’aportació energètica que porta a un pes significativament baix, considerant edat, sexe, trajectòria evolutiva i salut física.
• Por intensa a guanyar pes o convertir-se en obès, o conducta persistent que interfereix en el guany de pes (es podria diagnosticar també sense complir aquest criteri).
• Alteració de la percepció del pes i la silueta corporals, exageració de la importància en l’autoavaluació o negació del perill que comporta el baix pes corporal.

L’Anorèxia Nerviosa consta de 2 subtipus:

1. Restrictiu: la pèrdua de pes es deu, sobretot per la dieta, el dejuni i/o l’exercici excessiu. en els últims 3 mesos no ha recorregut a afartaments o purgues.
2. Compulsiu/purgatiu: en els últims 3 mesos la persona té episodis recurrents d’afartaments o purgues (vòmit autoprovocat o utilització incorrecta de laxants, diürètics o ènemes).

Si es dóna remissió d’algun símptoma, especificar:

• En remissió parcial:  després de complir tots els criteris, deixa de complir-se el baix pes, però sí que es manté la por a engreixar i l’alteració de la percepció del pes o silueta.
• En remissió total: no compleix cap criteri durant un període sostingut.

Objectius del Tractament:

1. Aconseguir un estat nutricional mínim compatible amb la salut física i psicològica.
2. Corregir les alteracions de la imatge corporal.
3. Disminuir/suprimir la por a la recuperació de pes i als aliments.
4. Corregir qualssevol conducta alimentària inadequada.

Quines malalties les podem confondre l’Anorèxia Nerviosa?

Amb totes aquelles en les que existeix una disminució de pes unida a la pèrdua de gana. Les més freqüents són malalties endocrinològiques (hipertiroïdisme, diabetis mellitus),  infeccioses (infecció per VIH, tuberculosis), digestives (malaltia inflamatòria intestinal, pancreatitis crònics, malaltia celíaca o càncers (limfoma o càncer gàstric).

També es poden confondre amb altres malalties psiquiàtriques (depressió, fòbies, trastorn obsessiu-compulsiu o trastorn per ansietat).

En general no és difícil diferenciar aquestes malalties de l’anorèxia a l’hora de fer el diagnòstic, però en casos molt concrets o en etapes molt inicials es poden confondre.

Bulímia Nerviosa:

La Bulímia Nerviosa (BN) és un trastorn de la conducta alimentària que es caracteritza per:

1. Episodis d’afartaments (ingesta voraç i incontrolada), en els quals s’ingereix una gran quantitat d’aliment en poc espai de temps i generalment en secret.
2. Presència de conductes compensatòries inadequades per intentar rebaixar els efectes de les sobreingestes (mitjançant vòmits auto induïts, augment de l’activitat física, dejú, laxants i/o diürètics).
3. Preocupació per la silueta i el pes: tot i així no es produeixen necessàriament alteracions en el pes, ja que tant poden presentar pes normal, com pes baix o sobrepès.

La Bulímia Nerviosa fàcilment passa desapercebuda. La persona el viu amb sentiments de vergonya i culpa . Per aquest motiu se sol demanar ajuda quan el problema ja està avançat .

Quins són els criteris per diagnosticar una Bulímia Nerviosa?

• Presència d’afartaments recurrents. Un afartament es caracteritza per:
  1. Ingesta d’aliment en un curt espai de temps (per exemple, en un període de 2 hores) en una quantitat molt superior a la que la majoria de les persones ingereixen en un període de temps similar i en les mateixes circumstàncies
  2. Sensació de pèrdua de control sobre la ingesta de l’aliment (per exemple, sensació de no poder parar de menjar o no poder controlar el tipus o la quantitat de menjar que s’està ingerint)
• Conductes compensatòries inapropiades, de manera repetida, amb la finalitat de no guanyar pes, com són provocació del vòmit; ús excessiu de laxants, diürètics, ènemes o altres fàrmacs; dejuni, i exercici excessiu.
• Els afartaments i les conductes compensatòries inapropiades tenen lloc almenys una vegada a la setmana durant un període de 3 mesos.
• L’autoavaluació està exageradament influïda pel pes i la silueta corporals.

Pel que fa als afartaments cal assenyalar que tot i que el tipus d’aliments consumits durant aquest varia, en la majoria de casos s’ingereixen dolços i aliments amb alt contingut en calories. Els afartaments es poden presentar a qualsevol hora del dia, però són més freqüents a partir de mitja tarda i solen desencadenar-se per estats d’humor alterats, dificultats interpersonals, fam intensa o sentiments relacionats amb el pes, la figura corporal o els aliments. S’acompanyen de sensació de manca de control i poden reduir el malestar de forma transitòria, però sempre van seguits de sentiments de culpa, automenyspreu o humor depressiu.

Objectius del Tractament:

• Disminuir/eliminar els afartaments
• Disminuir/eliminar els vòmits i l’ús de laxants
• Normalitzar l’exercici físic
• Normalitzar els hàbits alimentaris
• Normalitzar el pes (si és el cas)
• Normalitzar els paràmetres biològics (analítiques)

Quines malalties hem de descartar abans de fer el diagnòstic de Bulímia Nerviosa?

Les malalties de l’aparell digestiu, com és el cas de la úlcera gàstrica, la malaltia inflamatòria intestinal o el diverticle de Zenker, poden confondre’ns a vegades amb la bulímia. El diverticle de Zenker és un sac que es forma a la paret de l’esòfag i en el que s’acumulen els aliments. La persona té sensació de plenitud i presenta nombrosos vòmits. En aquests processos, els vòmits solen ser espontanis, a diferència de la bulímia, en la que els vòmits són auto induïts. En casos molt concrets, sí que podem trobar vòmits espontanis en pacients amb bulímia degut a un mal funcionament del seu aparell digestiu.

Trastorn per Afartaments:

El Trastorn per Afartaments està caracteritzat per:

1. Episodis d’ingesta compulsiva de forma recurrent. Té moltes similituds amb la bulímia nerviosa. La diferència principal és que la persona que pateix un trastorn per afartament no realitza conductes compensatòries (vòmit autoinduït, abús de laxants i/o diürètics, dejunis, exercici físic en excés, etc…). al no haver conductes compensatòries, en la majoria d’ocasions hi ha un gran augment de pes i pot arribar en alguns casos a la obesitat.
2. Profund malestar al recordar els afartaments: és habitual que la persona que té aquest trastorn presenti símptomes depressius. Una de les conseqüències més habituals del trastorn per afartament és patir sobrepès o obesitat, amb els riscos que això comporta per la salut: diabetis, hipertensió, colesterol, etc.
3. Es donen almenys 1 dia a la setmana durant 3 mesos

Criteris pel diagnòstic d’un Trastorn per Afartaments:

• Hi ha Presència d’afartaments recurrents. Un afartament es caracteritza per:
  1. La Ingesta d’aliments en un espai curt de temps (per exemple, en un període de 2 hores) en una quantitat molt superior a la que la majoria de les persones ingeririen en un període de temps similar i en les mateixes circumstàncies. El tipus d’aliments que se solen ingerir en aquests afartaments tenen un alt contingut de calories, tan dolços com salats,a vegades sense arribar a ser cuinats o inclús semi-congelats.
  2. Sensació de pèrdua de control sobre la ingesta de l’aliment (per exemple, sensació de no poder parar de menjar o no poder controlar el tipus o la quantitat de menjar que s’està ingerint)
• Els afartaments tenen lloc almenys una vegada a la setmana durant un període de 3 mesos.
• NO existeixen conductes compensatòries: Aquest últim criteri és el que marca la major diferència entre el Trastorn per Afartament i la Bulímia.
  

  ---

VIDEOTECA

El trastorn per afartaments

Trastorn de la Conducta Alimentària No Especificat (TCANE):

Els TCANE són habitualment quadres incomplets d’algun trastorn de la conducta alimentària on predominen alguns símptomes característics de la categoria que causen malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o en altres àrees importants del funcionament, però que no compleixen tots els criteris de cap dels trastorns alimentaris i de la ingesta dels aliments. Per tant, no es pot diagnosticar un trastorn de la conducta alimentària concret.

Per exemple, parlem de TCANE quan una persona presenta restricció, una baixada de pes, distorsió de la imatge corporal, però no presenta amenorrea. Un altre cas de TCANE seria el de una persona que presenta afartaments i purgues, però amb una freqüència baixa i/o irregular. El fet de que el TCANE sigui un quadre incomplet d’anorèxia o de bulímia no vol dir que sigui menys greu o que no necessiti tractament.

Entre un 3% i un 5% de la població pateix un TCANE

Altres trastorns de la conducta alimentària:

El DSM-5, la darrera versió del manual psiquiàtric internacional que conté els criteris per diagnosticar els trastorns mentals, inclou dins l’apartat dels Trastorns de Conducta Alimentària trastorns com la PICA, el trastorn per rumiació i el trastorn de la ingestió alimentària d’inici a la infància, dintre dels trastorns de la conducta alimentària, a diferència de l’anterior edició, el DSM-IV, que els incloïa dintre dels trastorns iniciats a la infància o l’adolescència.

A continuació detallem en què consisteixen aquests trastorns:

PICA:

És un trastorn que consisteix en ingerir substàncies no nutritives com, per exemple, sorra o guix. És més habitual durant la infància, i en alguns casos es presenta en infants que tenen autisme o un retard mental.

Criteris diagnòstics per diagnosticar PICA:

• La ingestió persistent de substàncies no nutritives durant un període de com a mínim 1 mes.
• La ingestió de substàncies no nutritives és inadequada per al nivell de desenvolupament.
• La conducta de la ingesta no forma part de pràctiques sancionades culturalment.
• Si la conducta de la ingesta apareix exclusivament en el transcurs d’un altre trastorn mental (p. Ex., retard mental, trastorn generalitzat del desenvolupament, esquizofrènia) és de suficient gravetat com per merèixer atenció clínica independent.

Trastorn per Rumiació

Aquest trastorn es caracteritza per regurgitacions repetides d’aliment, que van de l’estómac a la boca, on es tornaran a mastegar. Aquestes regurgitacions repetides fan incompatible el manteniment d’un pes adequat.

Criteris diagnòstics per un Trastorn de Rumiació:

• Les regurgitacions repetides, sense nàusees o malaltia gastrointestinal associada, durant com a mínim un mes, després d’un període de funcionament normal.
• La pèrdua de pes o incapacitat per arribar al pes normal.

Trastorn d’evitació/restricció de la ingesta dels aliments (ARFID):

Aquest trastorn implica un rebuig a l’alimentació i variacions extremadament nocives del que és una conducta alimentària normal que tenen conseqüències en la salut física i psicosocial de l’individu. No existeix una relació entre aquest rebuig i la imatge corporal de l’individu. És més comú en edat infantil.

Criteris diagnòstics per un Trastorn d’evitació/restricció de la ingesta dels aliments /ARFID):

Trastorn alimentari o de la ingesta dels aliments (p. e. aparent manca d’interès per menjar o en els aliments; evitació basada en les característiques sensorials dels aliments; preocupació per les conseqüències aversives de menjar) que es manifesta per una incapacitat persistent de satisfer les necessitats nutricionals i/o energètiques adequades associades a un (o més) dels següents punts:

• Pèrdua de pes significativa (o impossibilitat per aconseguir l’augment de pes/creixement esperat).
• Deficiència nutricional significativa.
• Dependència d’alimentació enteral o suplements nutricionals orals.
• Interferència marcada amb el funcionament psicosocial.

El trastorn no s’explica millor per la falta d’aliments disponibles o per una pràctica associada culturalment acceptada.

El trastorn alimentari no es produeix exclusivament en el curs de l’AN o la BN.

El trastorn alimentari no es pot atribuir a una afecció mèdica concurrent o no s’explica millor per un altre trastorn mental.

Vigorèxia:

La Vigorèxia és la obsessió per un cos musculós.

El 1993, el psiquiatre nord-americà Harrison G. Pope va encunyar el terme vigorèxia, conegut com una obsessió per tenir un cos musculós. La societat està canviant molt de pressa i amb això els problemes de la població. Alguns d’aquests canvis desfavorables impliquen l’aparició de nous trastorns, com la vigorèxia i la ortorèxia (preocupació excessiva per ingerir només aliments «sans »).

La vigorèxia, també conegut com a Complex d’Adonis, és un trastorn mental no estrictament alimentari. Es calcula que a Espanya hi pot haver uns 700.000 afectats, però encara no s’inclou en cap Manual Diagnòstic. Les persones que pateixen vigorèxia tenen una obsessió tan gran per veure’s musculoses que es miren constantment al mirall i mai no estan satisfetes. Aquest sobre dimensionat culte al cos es manifesta per una pràctica excessiva de l’esport provocada per una obsessiva preocupació per l’aspecte físic, i té com a meta principal l’obtenció d’un augment de massa muscular. A part de la obsessió per l’esport, també hi ha un canvi dràstic en l’alimentació per tal d’assolir els objectius físics de la persona. Per tal d’augmentar la massa muscular, sol seguir una dieta baixa en greixos i alta en hidrats de carboni i proteïnes. Aquesta dieta sol tenir la quantitat d’aliments en grams estipulats, el que pot afavorir la obsessió per a seguir-la sense permetre’s una alteració o canvi en aquesta, amb conseqüències negatives per a la salut.

La vigorèxia sol presentar-se en més homes que en dones, tot i que en els últims anys s’han trobat cada cop més casos de dones. La pràctica d’esport moderat resulta molt saludable per a l’organisme. No obstant això, els afectats per la vigorèxia mostren una preocupació excessiva per l’aspecte físic que comporta que la musculació a través d’una activitat física passi de ser un objectiu saludable a un desordre emocional elevat a la categoria d’obsessió. Aquesta ànsia per adquirir costi el que costi una aparença atlètica pot portar al consum de substàncies perjudicials per a l’organisme. Les conseqüències d’aquest trastorn es reflexa en la salut i en la conducta social dels que el pateixen.

Es podria dir que qui pateix de vigorèxia és una persona insatisfeta amb el seu propi cos i busca amb l’exercici  adquirir el volum desitjat. A més de la pràctica desmesurada d’exercici (sobretot pràctiques relacionades amb la elevació de peses), aquesta alteració dóna lloc (per una sèrie de reaccions que es donen en el nostre organisme en què estan involucrades hormones i neurotransmissors ) a un procés de dependència de la realització d’exercici físic.

Ortorèxia:

S’entén com la obsessió pel menjar saludable. En la Ortorèxia hi ha una alteració en la conducta alimentària i, a diferència amb altres trastorns de conducta alimentària, el problema gira al voltant de la qualitat del menjar, no de la quantitat.

S’entén per ortorèxia l’obsessió patològica pel menjar biològicament pur, ecològic, sense transgènics, pesticides, etc. Les víctimes d’aquesta malaltia pateixen una preocupació excessiva pel menjar sa, convertint-se en el principal objectiu de la seva vida. Podríem dir que és un comportament obsessiu-compulsiu caracteritzat per la preocupació sobre què menjar i la transferència dels principals valors de la vida cap a l’acte de menjar, el qual fa que els afectats tinguin “un menú en lloc d’una vida”.

Criteris per diagnosticar la Ortorèxia:

• La persona passa més de 3 hores al dia pensant en la seva dieta sana
• Obsessió desordenada per menjar aliments sans i naturals.
• Exclou de l’alimentació carn , greixos i aliments tractats amb herbicides o pesticides.
• Es preocupa més de la qualitat dels aliments que del plaer de menjar-los.
• A mesura que augmenta la qualitat de la seva alimentació disminueix la seva qualitat de vida.
• Mai se salta la dieta, ni tan sols en ocasions especials i si ho fa se sent culpable.
• Planifica avui el que menjarà demà.
• La seva manera de menjar l’aïlla socialment.
• Aparentment no hi ha una intenció per perdre pes, però degut a la eliminació d’una gran quantitat d’aliments de la seva dieta, sol aparèixer una pèrdua de pes.

Aquests són alguns dels criteris per diagnosticar al pacient que pateix d’ortorèxia. Els símptomes de la malaltia van des de la depressió, ansietat, hipocondries, hipervitaminosi o, si no hipovitaminosi i en fases avançades trastorns obsessius compulsius respecte l’alimentació.

Conseqüències:

Aquesta patologia pot tenir greus efectes sobre la salut. Per exemple, la supressió de greixos pot comprometre la ingesta de vitamines liposolubles i àcids grassos, ambdós imprescindibles per a l’organisme. També pot comportar mancances nutricionals si  no substitueix els aliments que rebutja per altres que puguin aportar els mateixos complements nutricionals. Això es tradueix en anèmia, falta de vitamines o d’oligoelements, i/o falta d’energia.

A més, no només constitueix un problema a nivell físic. A nivell psicològic també provoca un trastorn que en la majoria dels casos ha de ser tractat per un especialista.

Tractament:

Igual que l’anorèxia, la bulímia i tots els trastorns alimentaris, és més costosa la recuperació psicològica que la física, ja que s’han d’eliminar totes les conductes que la persona amb ortorèxia ha anat adoptant al llarg d’un període de temps bastant extens.

Obesitat:

Segons la OMS, els índexs d’obesitat i sobrepès ens situen davant d’una greu “epidèmia”. Dades del Ministeri Espanyol de Sanitat i Consum indiquen que aquests problemes arriben ja a un 53% de població espanyola. La SEEDO (Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat) alerta que el 14.5 % d’espanyols són obesos i el 39% presenten sobrepès. L’obesitat infantil afecta un 17% de nens i a un 12% de nenes menors de 14 anys.

Actualment es coneixen i es transmeten el gran nombre de complicacions físiques i problemes de salut associats a l’obesitat, i aquestes conseqüències físiques són el principal motiu pel qual nens, adolescents i adults obesos busquen tractament. No obstant això, cal considerar les conseqüències psicològiques i socials que pateixen o poden arribar a patir les persones obeses o amb sobrepès. Aquestes repercussions psicosocials són en part producte de la difusió de l’ideal estètic del cos prim que impera en les societats occidentals, al qual se li atorguen tot tipus d’atributs positius.

La difusió d’aquest ideal estètic, associat a bellesa i èxit, afavoreix l’aparició d’actituds i comportaments “antiobesitat” que incrementen les possibilitats de discriminació i marginació de les persones amb sobrepès o obesitat, augmentant el risc de patir problemes psicològics i socials.

De tots els problemes psicològics que poden aparèixer, la insatisfacció corporal (el malestar amb el propi físic) és l’esmentat amb més freqüència per les persones obeses o amb sobrepès. Una imatge corporal negativa pot desencadenar problemes psicològics com depressió, baixa autoestima, ansietat social o dificultats en les relacions interpersonals. Totes elles són característiques associades a la presència de conductes alimentàries de risc i fins i tot a l’aparició d’un trastorn de la conducta alimentària.

Hi ha relació entre l’obesitat i els TCA?

L’obesitat del 20-30% de les persones que la pateixen és conseqüència, principalment, d’un Trastorn per Afartaments. En aquests casos l’obesitat no és producte d’alteracions nutricionals o genètiques sinó que ha de ser considerada des d’un punt de vista psicològic. El malestar principal és el sentiment de manca de control i per tant, la realització d’ afartaments precipita l’augment de pes i l’obesitat.

Tenint en compte el nombre de casos d’obesitat que són conseqüència d’un trastorn de la conducta alimentària, els tractaments destinats a aquest tipus de pacients han de tenir en compte les manifestacions psicològiques subjacents a l’augment de pes.

A més de les conseqüències físiques i psicològiques que comporta l’obesitat, s’ha constatat que els nens i les nenes obeses o amb sobrepès tenen més probabilitat de desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària en l’adolescència.