Conec el que significa patir un trastorn alimentari. És complex descriure-ho i impossible fer-ho amb poques paraules. El subjecte sofreix, i també els que l’envolten. La vida es torna complicada. Una lluita interna que genera murs amb l’exterior.
Però actualment, quan miro enrere la satisfacció m’impregna. Els anys transitoris a la recuperació van ser molt fructífers i l’alliberament que sento, també és difícil d’explicar.

Durant molt de temps, “fe” va ser la paraula que sentia dins meu. Sabia que en sortiria, tot i que l’experiència dels dies que passaven, un rere l’altre i molts rere molts, no feien preveure trobar una solució. La intenció de recobrar la salut hi era, però a  la pràctica topava incansablement amb la malaltia. Tot i això, confiava en trobar l’acceptació del meu cos i en poder relacionar-me amb l’aliment de la forma natural. Recentment, el meu mestre de ioga va fer referència a la fe… “El practicant necessita en els moments difícils fe, és a dir, confiança en allò (que encara) no veu.”
…té el do de dir amb poques paraules l’essència de l’important en l’instant adequat.

Vull exemplificar la importància del coneixement i la sanació de les pròpies emocions per tal de superar un trastorn alimentari, però també per tot allò que ens porta la vida…. Emocions que, en el meu cas, utilitzaven el trastorn per queixar-se i ser escoltades, i que un cop analitzades i integrades van permetre deslligar-me d’aquest. A més a més, van donar-me experiència per afrontar situacions de dificultat posteriors.

Quan convivia amb el trastorn alimentari, vaig anar a algunes classes de ioga i em va passar quelcom que no entenia. En algunes postures, en alguns moments de silenci, o senzillament escoltant la meva respiració, començava a plorar. Sorgien emocions intenses, algun dia de por, algun dia de culpa, algun dia de tristesa… Com a conseqüència, només volia que acabés la classe i marxar corrent. Després, no tornava fins passat força temps, potser un any…

Quan posteriorment, a les portes de la sortida del TCA, sentint la recuperació a prop, vaig tornar a una escola de ioga va passar-me el mateix, amb la diferència que aquest cop les meves emocions no em feien por. Havia estat treballant molt en elles…
Podia sentir-les, potser plorar una mica, i des de la serenitat deixar que s’esvaïssin.
Des de llavors, la relació amb les meves emocions va ser positiva i instructiva, i vaig deixar de necessitar el trastorn alimentari per evitar-les.

Ara, plenament recuperada i havent fet les paus amb tot el que comporta ser la persona que soc, només puc agrair haver viscut el que he viscut.
La vida continua posant-me a prova amb canvis i situacions noves, i és fantàstic enfrontar-m’hi amb el coneixement de qui soc, amb la tranquil•litat de l’acceptació. Les dificultats es converteixen en oportunitats d’aprenentatge. Aquest any, crec que en un aspecte íntim i important, és el més feliç de molts… Conservo la salut en relació amb el TCA i tinc la ferma determinació de què així sigui sempre. Tot i haver passat per diversos obstacles, he mantingut la serenitat i l’alegria. Sento un gran respecte cap a mi mateixa per haver après a gestionar les emocions, per acceptar també les que són negatives, per la fortalesa que va donar-me la superació d’aquella experiència…

Ara no em cal la fe, per saber que soc i estic en el lloc adequat. Ara la vida és molt més senzilla…Animo a tenir confiança en el procés, els resultats seran meravellosos…

Marina