Durant anys vaig carregar amb la culpa de la malaltia. Era com tenir una gran motxilla a la meva esquena cada dia, cada hora, cada segon. I el mal ús del verb ser i els adjectius sobre els TCA no ajudaven a disminuir aquesta càrrega, al revés, la feien cada vegada més pesada.

“Ets anorèxica, ets bulímica, les noies com tu sou unes manipuladores i unes superficials, etc.” A poc a poc em vaig anar creient totes aquestes paraules, les vaig anar interioritzant fins a fer-les meves, carregant-les en les meves espatlles, alimentant a poc a poc la culpa i sentint-me la persona més horrorosa del món.

Ja en l’etapa de la recuperació, amb totes aquestes creences instaurades en mi, el veure a la meva família sofrir per mi, va fer que la culpa m’abracés més forta. Era com un paràsit que a poc a poc em feia ser més petita al seu costat, que s’alimentava de la meva poca autoestima cada dia.

Plorava diàriament quan la malaltia no em deixava avançar en la recuperació, no sols per no ser capaç de plantar-li cara i sentir-me més feble que ella. Aquests plors eren pel que sentia culpa, més que cap altra cosa. Culpa per veure a la meva família sofrir per mi, per sentir que era per mi que ells estiguessin així. Per “ser anorèxica”, per deixar que la malaltia encara formés part de la meva vida. Per no ser capaç d’apartar-la d’un dia per a un altre. Per tots aquests adjectius que m’havia anat creient al llarg dels anys.

Fins que em vaig adonar que això no era veritat. Que era hora de llevar-me de damunt a aquest monstre pesat anomenat culpa que no feia més que murmurar-me mentides a cau d’orella. Res del que havia passat era culpa meva. Jo no m’havia aixecat un dia i havia decidit emmalaltir. Molt menys ser la malaltia. En cap moment havia volgut veure als meus sers estimats sofrir. El que em passava era una manera d’intentar sobreviure davant totes aquestes emocions mal gestionades que m’estaven matant. Perquè ningú m’havia ensenyat com fer-ho i al final havia explotat. I no tenia perquè demanar perdó ni sentir-me culpable per intentar viure, intentar solucionar el meu món intern.

Em vaig llevar aquesta motxilla que m’havia acompanyat durant anys i l’alliberament que vaig sentir va ser una cosa màgica. Vaig poder treure de la meva esquena el pes de la culpa, mirar-la a la cara i dir-li que era el moment de separar-nos. No tornaria a carregar amb ella, no per alguna cosa que jo no havia triat.

Així que només em queda recordar-te que si tu també sents aquesta culpa, és bon moment per a mirar-la a la cara i dir-li adeu. Perquè no és culpa de ningú el caure malalt o malalta, ningú tria patir una malaltia (important això, perquè en cap cas ets la malaltia), ningú té culpa d’intentar sobreviure, d’intentar voler solucionar els problemes, d’intentar ser feliç.

Leire Martín.