Feia molt temps que vivia dins d’una mentida. Però no una mentida qualsevol, d’aquelles que dius per quedar bé o evitar un conflicte. Era una mentida que s’ho menjava tot, que s’arrelava al més profund de mi i es disfressava de veritat. 

L’anorèxia era una mentida gegant, una ombra enganxada al meu cos, a la meva veu, a la meva mirada. Mentia quan deia que no tenia gana. Mentia quan afirmava que ja havia dinat. Mentia quan somreia i deia que estava bé. Però el pitjor de tot? La mentida que em deia a mi mateixa. 

“Ho controlo”, em repetia. “Només és una etapa. Només avui, demà canvio”, “Quan arribi al pes que vull pararé”. Però el demà mai arribava. I mentre mentia, perdia la noció de qui era. Perquè quan menteixes tant, al final ja no saps què és cert i què no. Em vaig convertir en una actriu amb un guió que sempre repetia. 

“No tinc gana.”

“Només estic cansada.”

“Estic bé.”

“No em passa res.”

El pitjor de tot és que el TCA et fa creure que aquesta mentida és la teva veritat. Que tu ets això, que mai podràs ser una altra cosa. I tu t’ho creus. Et mires al mirall i veus un reflex que no reconeixes, però et dius: “Aquesta sóc jo. Així és com ha de ser.” Mentida. Tot mentida. 

I superar-ho no és fàcil. És com desfer un nus de fils un a un. Però cada vegada que em vaig atrevir a dir la veritat —a dir que sí, que tenia por, que estava perduda, que no sabia com sortir-ne, que necessitava ajuda i que efectivament no podia sola— em sentia una mica més lliure. Quan vaig deixar de mentir als altres i vaig deixar de dir que estava bé quan no ho estava, vaig començar a recuperar-me de veritat. 

Però el gran canvi va ser quan vaig deixar de mentir-me a mi i vaig acceptar que el TCA no era el que jo era. Vaig entendre que el l’anorèxia era la mentida. I que d’aquella gàbia on m’havia tancat jo en tenia la clau. 

Encara tinc cicatrius. Però ja no hi ha mentides. I això és el millor regal que m’he fet mai: la veritat. La meva veritat.

Elisa Gautier