Una de les grans creences errònies dels TCA és que no es curen. Tant gran és la creença que molts cops m’havia qüestionat si la recuperació era una opció per a mi. Molts cops m’havia preguntat si era cert que jo podria tenir una vida sense malaltia. M’havia arribat a definir tant, que tenia por de que la persona que era abans de conèixer-la deixés d’existir i em preguntava constantment quina persona seria quan em curés. Perquè si una cosa tenia clara és que mai tornaria a ser la persona que vaig ser, ja que és una malaltia capaç de canviar la forma en la que penses, de canviar les teves prioritats i capaç de modificar els teus propis valors. En definitiva, és capaç de convertir-te en una persona completament diferent.

Quan et cures i comences a viure una nova vida, sense ella, molts cops ets sents una impostora en el paper de recuperada, perquè tot i haver-la vençut ets una persona diferent a la que vas ser. L’impacte que va tenir en tu va ser tant gran que és difícil sentir que ja ha marxat i que ha deixat de formar part de tu. Vius el dol de la persona malalta i el de la teva persona abans de la malaltia i molts cops dubtes de si algun dia aquesta sensació desapareixerà. Si algun dia la sentiràs tant lluny que oblidaràs i podràs perdonar a la persona que vas ser amb ella. Et preguntes si ja tornes a ser tu o si les seves seqüeles t’acompanyaran sempre. Però he pogut experimentar que després de la recuperació venent molts moments de calma, venen mesos, anys o inclús en algunes persones recuperades una vida sencera sense cap mena de contacte amb la seva crueltat. Construeixes una nova persona basada en tot allò que et definia abans d’emmalaltir i amb totes les armes que vas haver de crear per vèncer la lluita. Milers de persones recuperades poden trobar la pau definitiva després de la guerra. Però ningú t’avisa que molts cops aquesta guerra implica haver de guanyar diverses batalles, i que la recuperació no consisteix sempre en una única victòria. Entre batalla i batalla aconsegueixes sentir-te curada, sentir-te lliure i tens la sort de poder respirar i agafar aire disfrutant de la vida. Però les recaigudes existeixen. No obstant, el fet de recaure no implica no haver-se curat ni tampoc implica que desaparegui la opció de poder aconseguir aquesta vida sense ella.

Quan tornen a venir els pensaments, quan tornen a envair-te les conductes i el malestar, et torna la idea de que estàs predestinada a viure així sempre. Et torna a venir la creença que mai podràs viure una vida sense ella i el sentiment de que l’anorèxia et defineix et destrossa un cop més. Perquè viure amb ella al costat implica patiment, implica deixar de sentir la felicitat que et produeix tot el què tens ara i que havies aconseguit en aquest temps sense ella. És tant frustrant sentir que torna a ñ venir a treure-t’ho tot que t’encantaria cridar-li que no s’ho mereix, que si vas aconseguir ser qui ets ara va ser perquè ella va marxar. No pot tornar a enfonsar-te i arravatar-te tot allò pel que has estat lluitant tant. Vols cridar que se’n vagi, que la vida que et promet no és la que vols ja que fa molt vas aprendre que amb ella no hi havia vida que valgués la pena. Però el problema és que ella et coneix tant bé com la coneixes tu. Sap què t’ha de dir perquè li facis cas, sap què t’ha d’ensenyar per convèncer que és una opció el què et proposa i sap quins sentiments fer-te sentir perquè busquis el seu consol.

Aprendre a mirar una recaiguda com una batalla més a vèncer i no una derrota és un pas que costa molt. Se t’oblida que un dia vas poder contra ella, i l’únic que et deixa veure és que has fracassat un cop més. Li interessa recordar-te el dolor que implica la recuperació, t’amenaça un cop més amb el mal que et farà com t’atreveixis a desafiar-la. Un cop més et manipula per a que no puguis veure la força que tens ara per vèncer-la, i així poder-te anar apagant per a que al final sigui real el fet de no poder amb ella. Però vull que recordis que recaure no et condemna a tenir la malaltia tota la vida. Recaure no és sinònim a que el trastorn et defineixi com a persona. Recaure t’obliga a tornar a lluitar amb aquelles armes que ja tenies preparades de l’anterior recaiguda. T’obliga a ser conscient de tot el que has pogut disfrutar sense ella i a posar en balança la vida que tenies amb la vida que tindràs amb ella al costat. Sé que et venen ganes de tornar-te a deixar portar, et venen ganes de deixar de lluitar per la injustícia que sents d’haver de passar un cop més per aquí. Et vas recuperar i ets una persona recuperada en mig d’una recaiguda de la qual et recuperaràs. Visualitza la vida sense ella i no deixis que et faci creure que aquesta realitat no existeix.

Núria Vilademunt