Inici d’un nou any, temps que no trepitjava el meu lloc on vaig néixer, la meva família, els meus amics, i també el record de la malaltia. Arribar al meu lloc és un bagatge de coses del passat i etiquetes que un s’emporta i pensa que segueixen estant, en aquest viatge vaig poder entendre i aprendre que aquestes etiquetes estan encara, si un encara està.

Amb la família sempre serà una por constant i costa deixar enrere aquesta etiqueta de tants anys, però també està en una com s’enfronta a aquesta situació i ho comprèn. Hom pensa que la segueixen veient amb aquests ulls de malalta, quan en realitat la por i la visió d’això és en nosaltres i tot el pensament que es fa una al cap. Aquest any vaig poder gaudir dels meus amics sent com sóc, i la veritat que aquesta por a l’opinió o pensament se’m va anar esfumant. Costa treure’s aquesta etiqueta de la malaltia al lloc on un va viure la major part, però també està en un, i ja NO EM PERTANY AQUESTA ETIQUETA, NI LI PERTANY A LA MALALTIA.

L’actitud d’aquesta etiqueta hi era però ja no hi és més, hom pot dir quina imatge portar i també triar qui ser sense deixar-se influir per la mirada dels altres. Quan un és feliç i té cura de si mateix això es transmet. La llum d’un sempre està, tenim el dret de fer-la brillar, aquesta brillantor reflecteix en l’altre i això és el més gratificant, quan un s’adona que la vida és tan valuosa que les persones que ens estimen ens valoren com som i qui som, i el més important és l’amor a nosaltres mateixes. Aquesta autenticitat que tots tenim i que ens fa únics, no hi ha etiquetes eternes, i està en nosaltres demostrar que ho vam poder aconseguir i que cada dia és una batalla per no deixar que novament aquest fantasma ens tregui l’essència de la vida.

Considero que un cop sabem i sentim que bell és viure ningú no ens privarà d’aquesta llibertat. Som propietàries de nosaltres mateixes i no hem de viure a etiquetes sinó a l’autenticitat del nostre SER.

Katia