A vegades sense adonar-me’n em trobo pensant en que diferent era la meva vida fa uns anys, quan encara convivia amb el TCA, o quan m’estava recuperant. Em fa molt feliç veure tots els progressos i com poc a poc he aconseguit tenir una vida on ni el menjar ni el cos són tan importants. No ha estat fàcil, i puc dir que inclús uns anys després de considerar que estic bé, noto avanços… petits o grans avanços… que en el moment no valores o no veus, però que al cap del temps són molt significatius. Potser no podem esperar estar bé d’un dia per l’altre ja que hi ha hàbits i formes de fer que han conviscut amb tu molts anys… però de mica en mica es van perdent i passes a reaprendre la forma de fer i valorar les coses.

Aquests petits passos són els que ens acosten a la llibertat, a una vida amb més pau i a viure plenament tots els moments.

Carolina.