Por de no ser suficient.

Por que els altres riguin de mi.

Que envaeixin els meus sentiments, les meves emocions.

És una por que m’ha acompanyat sempre, des de ben petita. La sensació de ser diferent, no encaixar. Seguit d’una necessitat d’encaixar a la societat. De voler sentir-me com els altres. Tot això m’ha fet tancar-me més i més en mi.

Tinc el record de petita d’intentar ser jo i notar que la gent em mirava estrany. Sentia que reien, parlaven de mi a la meva esquena… Ii vaig començar a no mostrar el que sentia i intentar fer i comportar-me simplement com s’esperava d’una nena de la meva edat.

Fins avui dia, en què no sé expressar-me. Tinc un bloqueig cada cop que intento dir el que sento. M’entra por. Pànic.

A quedar-me sola.

Que riguin de mi.

A no “ser suficient”.

I torno a actuar com quan era una nena.

I així, per uns instants, desapareix la por.

Una altra por més que s’acumula dins d’un bagul que no trigarà a explotar, en el meu cas, en forma de TCA.

…

Decideixo enfrontar-me a les meves pors, decideixo lluitar, decideixo deixar de témer. Ja no em fa por el que pensi la gent. He comprès que allò important soc jo. Que m’he de cuidar. M’he d’escoltar.

Miro enrere, aquestes frases escrites fa anys que em van portar a un lloc tan fosc i m’alegro d’haver lluitat per superar-lo. Per haver comprès que jo no sóc el que els altres pensin de mi. Que no he de viure pels altres, sinó que he de viure per i per a mi.

Ja no em fa por quedar-me sola, perquè he après a estar amb mi mateixa, i he descobert que tinc gent a mi al voltant que no m’abandonarà. Gent que importa de debò. Gent que m’estima.

He guanyat confiança en mi mateixa, tanta com per saber que ningú riurà de mi, o que si ho fa, no m’afectarà. Perquè m’estimo tal com soc, sé que soc vàlida, que m’accepto, m’estimo. I m’agrada el que veig.

Ara crido als quatre vents el que sento. No temo expressar-me, al revés, temo a callar-me. Perquè ja no vull estar més temps callada. Ja no vull tornar a no estimar-me.

A partir d’ara, viuré i seré lliure.

Leire Martín

@quiseseranaymia