Durant l’anorèxia, arriba un punt en el qual ja no saps reconèixer qui ets davant el mirall. No és que hagis canviat de cara, ni de cos, ni de veu; és que el buit que s’ha anat estenent per dins ha esborrat la persona que hi vivia.

Aquesta no era jo. Miro enrere i veig una altra figura, més lleugera, més fosca, com si s’hagués convertit en una ombra d’allò que havia estat.

Amb cada plat que vaig evitar, en cada sessió interminable d’esport, en cada mentida… em vaig anar apagant. Pensava que controlava alguna cosa, però en realitat la malaltia em controlava a mi. A poc a poc els secrets que anava guardant es van convertir en una presó d’on ja no sabia sortir.

Tothom em deia que m’estava fent mal, que acabaria malament, però jo només volia deixar de sentir aquell soroll constant dins el meu cap i desaparèixer, i seguir fent-me mal en silenci per sentir que existia.

Ho vaig perdre tot. Els dies plens de riures espontanis, les tardes sense preocupacions, les converses que no giraven al voltant d’una obsessió… i fins i tot les abraçades, perquè el contacte es va convertir en incomoditat.

Però sobretot, em vaig perdre a mi mateixa. Aquella nena que somiava en gran, que estimava sense por, es va esfumar.

Vaig guanyar alguna cosa a canvi? No. Només una vida que es va aturar en algun moment entre la primera excusa i l’última mentida. L’anorèxia cada vegada m’allunyava més dels altres en un camí sense tornada i em feia sentir que el món girava sense mi.

Era com una veu que em seguia convencent que allunyar-me de tot i de tothom valdria la pena. I el més aterridor era que jo m’ho creia. Es va convertir en la meva guia, fent-me creure que cap de les pèrdues de la meva vida importava tant com mantenir-me en aquella falsa sensació de control.

Fins que vaig entendre que la veu m’havia enganyat. Que mai em donaria res a canvi.

I que només podia curar-me si creia en la possibilitat de tornar a ser jo. Tot el que vaig perdre durant el camí em va deixar un buit tan profund que omplir-lo em va donar la força suficient per recuperar-me.

I ara, mentre miro el meu reflex, ja sé que perdre’m no era irreversible. Que el camí sí que tenia tornada. He recorregut un llarg i dolorós tractament per aconseguir-ho; han estat molts anys de lluita, de teràpies, de confiança i resiliència, però he pogut retrobar-me.

Avui, puc mirar-me al mirall i reconèixer la persona que hi veig. Aquella veu que abans m’enfonsava ha desaparegut, i he tornat a sentir el riure sincer, a gaudir de les coses sense la por constant d’estar perdent el control, i les abraçades ja no em fan mal.

He recuperat la meva vida, i tot allò que pensava que havia perdut, sobretot a mi mateixa.

I torno a tenir mil somnis, il·lusions, amor i moltes, moltes ganes de viure.

I aquesta sí que soc jo.

Elisa.