En el passat, els somriures eren com una màscara impossible de treure, una màscara que no em permetia CONNECTAR des de l’Amor, aquell Amor que tant desitgem, tant anhelem, aquell noi o noia que desitgem que ens acompanyi, entengui, escolti i jugui amb nosaltres, l’ANORÈXIA em va fer pensar que DESITJAR això també estava MALAMENT, que l’AMOR també era una cosa que NO MEREIXÍA, que l’Amor només arribaria si fos PERFECTA, com si ELS MEUS PENSAMENTS, SENTIMENTS I COS S’Haguessin DE SER PERFECTES.

Només vaig deixar que dominés LA MEVA VIDA i així el TEMPS se’m va esmunyir pels dits, aquell temps tan preuat que només l’AMOR i la VIDA va permetre que recuperés, aquell CERCLE que ara es tanca, aquella RODA que ara em torna al COMENÇAMENT, a l’INICI per tornar a sentir que MEREC AMOR.

Això que l’ANORÈXIA no em va poder treure, ara es presenta en forma de COMPANY DE VIDA, aquesta persona que ara FORMA part d’aquest Camí preat, sentit i experimentat com necessari, aquest camí de CURACIÓ, que torna no només la CONFIANÇA en un mateix sinó la IL·LUSIÓ d’un Amor merescut i sentit, com a regal que l’Univers atorga quan FINALMENT soltes el CONTROL, això és només el COMENÇAMENT, a la VIDA en companyia i en absència de Malaltia.

AMICS això és el MEREIXEMENT per tenir la VALENTIA i dir PROU a la Malaltia, això és AMOR per la VIDA, això és la VIDA PLENA.

Romina.