La llum era a prop meu,

la porta al final del camí.

Travessar-la va ser el major desafiament,

encara comptant amb el recorregut.

Van haver intents fallits

d’eliminar el comès.

Van haver abundants moments

en els quals vaig forçar reobrir el conte.

I no obstant això, més pes van tenir

les ganes d’escapar per la sortida

d’emergència,

de deixar de viure en estat d’alerta

encara que signifiqui digerir una ració

d’emocions

que em van prendre per sorpresa.

Parlo del costós d’habitar el teu propi

habitatge,

principal prova que s’aprèn en aquesta

experiència.

I ara que vaig despertar del meu llarg

somni,

i ara que toca reconstruir sobre

les restes,

com a nounada, ploro per la

vida.

Però hi ha alegria d’estar aquí…

Katia