L’altre dia vaig anar al cinema a veure “Del Revés 2” i la veritat que és una pel·lícula especial, encara més per l’auge de les malalties mentals, sobretot, entre els joves i, gràcies a la sensibilització que s’està aconseguint a la nostra societat pel que fa a aquestes.

És cert que la pel·lícula podria haver tingut una mica més de profunditat, però, el còctel i l’explosió d’emocions i la interacció entre elles durant la pel·lícula aconsegueixen traslladar-te a les teves pròpies o, almenys, en el meu cas a les meves pròpies experiències.

A la pel·lícula, fan referència a com totes les emocions tenen una funció, com aquestes de vegades són incapaços de conviure o algunes fins i tot boicotegen altres per prendre el control. És cert que, lamentablement, no tenim tant de domini sobre les emocions, tant de bo… Hi ha un moment, avís de spoiler, en què la protagonista ha portat a l’extrem alguna de les emocions de manera inconscient i, amb l’objectiu de supervivència en un entorn nou i aliè. Aleshores, la protagonista té un atac d’ansietat que aconsegueix suportar i superar de manera extraordinària.

L’escena de la pel·lícula amb l’atac d’ansietat explica com passa quan has portat a l’extrem una sèrie d’emocions, suprimint-ne d’altres que són necessàries i que contribueixen en gran manera també a la identitat o a la persona que tu ets. Aquesta escena em va traslladar a moments complexos a la meva vida on he tingut atacs d’ansietat que he aconseguit superar, altres que m’han superat a mi i situacions en què el meu cos ha somatitzat les restriccions que he posat a algunes de les emocions.

I, per què parlo de la pel·lícula? Bé, a banda de per què crec que és boníssima i la recomano, a mi em va fer traslladar-me al meu període més vulnerable, durant el procés del TCA. Veient la pel·lícula, em vaig sentir molt identificada amb la protagonista quan entra en conflicte amb tot el que havia après fins ara i és en aquell moment en què comença la bogeria. En el meu cas, va arribar un moment en què, per molt que ho vaig intentar ja no sabia qui era, amb què m’identificava, què volia o, tan sols, com em sentia còmoda vestint-me.

El moment d’avenç durant el meu TCA va ser quan vaig fer una mica aquest clic, veure les emocions com a aliades necessàries. Primer aprenent a suportar-les, després a entendre-les, a deixar que ocupessin el seu moment (molt difícil), a entendre què necessitava i de quina manera ho necessitava. Més endavant, va ser començar a demanar-ho i ja més tard a sentir-me còmoda amb el que necessitava i demanava, fa anys que no la malaltia, però aquesta part continua sent un esforç en el meu dia a dia.

Per a les persones amb malalties mentals i, entre elles TCA, el més complicat és navegar aquestes emocions, és una lluita interna contínua, ple d’alts i baixos, on el cos pren el control per no haver de fer el més complex, aprendre a què no passa res… tan senzill, tan difícil.

Maria