Fa unes setmanes anava caminant pel carrer quan em va semblar veure una dona del barri on vaig viure en arribar a Còrdova. Feia dos anys que m’havia mudat, i crec que en aquell temps no l’havia tornada a veure. Per això al principi vaig dubtar en si era ella o no, i no va ser fins que la vaig tenir al davant i vaig veure que ella també em mirava com si em conegués, intentant esbrinar de què, que em vaig decidir a saludar-la.

-Hola! No t’havia reconegut, no t’esperava aquí, quant de temps! – la vaig saludar amablement. No és una dona amb qui hagi tingut un tracte estret, però per educació, ja que semblava que totes dues ens havíem reconegut, no em va semblar malament saludar-la. En quin moment se’m va acudir fer-ho…

-Hola! Ai, perdona, jo tampoc t’havia reconegut, com estàs més grassoneta… – la meva cara va ser tot un poema. No m’havia imaginat aquesta resposta.

La conversa no es va allargar gaire més (per què?), i em vaig penedir durant tot el camí d’haver estat amable.

Per desgràcia, aquest tipus de comentaris se senten molt sovint. Tenim normalitzat comentar del cos dels altres sense conèixer el context de la persona, jutjant el físic dels altres, lloant la primesa i demonitzant el gras. Sense pensar que darrere d’aquest físic, hi ha una persona amb diverses circumstàncies de les que som desconeixedors. I que potser, amb aquestes paraules, estem ferint en el més profund de la seva ànima.

Si us plau, deixem de jutjar el cos dels altres com si fos lúnic pel que es defineix una persona. Com a persones que som tenim molt més que oferir a la societat que no pas un físic. Centrem-nos a lloar aquestes qualitats que ens fan úniques, i deixem de maltractar el nostre cos amb comentaris que poden ser molt feridors i que no aporten res.

Leire Martín (@quiseseranaymia)