Posar-me a escriure aquestes paraules em fa sentir una cosa estranya, entre ofec i alliberament, però hi ha un bonic impuls que em guia i em deixo portar. Tinc 47 anys i, als 12, l’anorèxia va entrar a la meva vida per acompanyar-me fins avui dia. abisme em va perseguir. La meva joventut va tenir una mica més de llum, encara que aquest monstre de mi no se separava. Semblava que havia aconseguit tenir “normalitat” en el meu fer quotidià fins que, novament, tot es va torçar per circumstàncies molt doloroses que, a dia d’avui, encara carregue a la meva motxilla.

Recordar tot això és dur, molt dur i, en aquest instant, les llàgrimes ennuvolen els ulls mentre el meu cor es precipita. Però ara puc entendre quin paper ha tingut l’anorèxia en aquest recorregut. Ella em va oferir un lloc on refugiar-me del dolor, on crear un espai segur per a aquella nena que tant patia. Ella em va ajudar a ser vista i escoltada, a poder cridar l’atenció que tant necessitava. L’anorèxia em va permetre enfundar-me en una cuirassa que em va portar a créixer sense voler-ho. Aquest trastorn, el meu fidel amic, va guiar els meus passos evitant-me connectar amb el dolor, evitant-me afrontar reptes vitals i la seva presència ha impedit que la por, la culpa i la frustració abandonin la meva ànima. Pot semblar estrany, però li he d’agrair ser el meu flotador quan m’ofegava en la meva tempestuosa vida. Ella m’estenia la mà quan els traumes afloraven. Potser per això m’envaïa la tristesa d’apartar-la de mi. La por de fer-ho i de no saber com viure sense la seva companyia i consentiment també m’aclapara. És paradoxal però real, juga a dues bandes: la d’un salvavides que et mata lentament.

Durant tot aquest temps, no he pogut ser conscient de la seva perillosa companyia ja que he estat atordida per la seva fragància i pel que em concedia. He sobreviscut al límit, desafiant la vida. Ara el meu cos ha dit “ PROU” i la meva essència engabiada busca la clau d’aquesta llibertat tan anhelada. Aquesta llibertat que em brindi la possibilitat de viure millor, de restaurar la meva salut corporal i emocional, així com les ferides que encara hi resideixen.

He començat novament (ja ho he fet diverses vegades sense gran resultat) a lluitar per vèncer aquesta batalla.

He iniciat un nou procés buscant una llampada que em serveixi de guia. Buscant trobar-me entre tanta confusió. El meu objectiu és recuperar la meva essència, el meu jo perdut i poder guarir tot allò que m’ha portat per aquest camí. El perdonar a qui tant de mal em va fer és un altre repte perquè aquí no mana la raó, ha de ser de cor.

He iniciat aquest trajecte de sanació on hi ha dures proves per superar, moltes coses a transitar i, la veritat, em fa por. Però em fa més por que aquesta anorèxia que tantes vegades em va ajudar, acabi sent el meu botxí. Així que em refugiaré en el fet que no puc tornar enrere ni canviar el principi de la meva vida, però puc començar on sóc i que el final sigui millor. Què així sigui!

Sonia Bordallo