Davant del mirall, veus un reflex que et tortura,

i la teva ment juga a un joc que et fa mal,

-però tu encara no ho saps-

i observes el plat amb cura

de no passar-te, de no acabar plorant.

Quan apagues el llum et pesen les veus,

la fam esdevé un potent malson etern,

els dies són llargs i les nits, encara més.

El silenci és fred, opac i t’envaeix.

Hauria d’haver vist com la pell se t’ajusta

cada cop més fort als ossos,

com s’esquerden els teus dits

i et trontollen els passos.

I sento el teu cor cridant auxili,

els teus batecs morint lentament,

i a tu, perdent-te entre el desastre.

Però et tornarà el desig de viure

i aquest monstre, l’anorèxia,

a qui tant temps has trigat a posar-li nom

esdevindrà un record.

I lliure, et miraràs en un mirall que no et tortura

veuràs que el maleït joc ja s’ha acabat

i per fi

podràs mirar un plat sense la culpa.

Elisa.