ESTIMADA MAMA
Et vaig veure partir i tu no em vas veure CURAR-ME.
Et vaig veure plorar i preocupar-te per mi i tu no vas veure somriure a la meva graduació ni a la meva CURACIÓ.
Estimada Mama, aquesta MALALTIA em va treure la possibilitat de VIURE la teva partida fa més de setze anys, amb tota la TRISTESA que havia de sentir. Saps per què? Perquè el pitjor que fa aquesta malaltia que les teves dues filles van passar és ANESTESIAR. Em va anestesiar tant pel que és bo com pel que és dolent.
Estimada Mama, avui t’acomiado AMB TOT L’AMOR i tota la TRISTESA que ara sí que puc SENTIR, que ara sento que soc LLIURE de sentir.
Estimada Mama, ara sí que soc LLIURE, ara sí que ET VEIG de VERITAT amb el teu Cor a la Mà, mirant-me FER-ME MAL i de mica en mica entrant a les PROFUNDITATS de l’ANORÈXIA.
Estimada Mama, avui em fundo amb tu en aquesta abraçada que MAI més et vaig poder DONAR, en aquella abraçada que tu haguessis DONAT si al final del Camí del meu TCA haguessis estat. Ara t’abraço i t’acomiado, t’agraeixo, perquè sense el teu AMOR INFINIT des de l’ALTRE PLÀNOL jo avui no hauria pogut CONTAR LA MEVA HISTÒRIA.
Estimada Mama, gràcies i FINS AVIAT.
T’estimo!
Romina.