El pitjor d’haver patit un trastorn de la conducta alimentària és saber que pot tornar. Viure amb la por que un dia pot reaparèixer i treure’t un cop més tot allò que vas poder recuperar. És per això que, quan estàs lliure de la malaltia, intentes construir les màximes muralles possibles per a que quan torni li suposi molt d’esforç poder-te conquerir.

El gran problema de l’anorèxia és que, sigui el primer o el cinquè cop, et pren el control de la teva vida de forma progressiva i alterant la teva realitat fent-te creure que aquest control et pertany. Quan entra i accedeix a les teves decisions i pensaments no s’activa cap alarma o avís que t’indiqui que el control ja no és teu i que, per tant, estàs tornant a emmalaltir. Ho fa d’una forma molt subtil i insidiosa i progressivament vas normalitzant aquelles coses que si haguessin aparegut en un inici segurament si que t’haguessin advertit que la malaltia et tornava a controlar. El què em van ensenyar les recaigudes va ser que per petita que fos la presència que notés de la malaltia havia de protegir-me d’ella. Deixar-la avançar amb la creença que jo podria controlar-la era equivalent a entregar-li tot el què em pertanyia per a què ho destruís de nou.

Quan estava malalta, en la fase de més simptomatologia, molta gent es preguntava com havia pogut permetre arribar en aquell punt. Jo també m’ho preguntava. Però la resposta està en què quan arriba ho fa d’una forma amable, en silenci, sent agradable amb tu. A mesura que passen els dies la malaltia avança i això comporta un estat de desnutrició on pràcticament no tens forces per a absolutament res. És aquí quan aquell silenci es converteixen en crits i insults constants ja que sap que estàs massa dèbil com per fer-la fora. Aprofita la debilitat física i mental que t’ha provocat per enfonsar-te encara més en el seu món.

Per tant, per mi va ser un gran repte descobrir com podia protegir-me, com podia ser suficientment forta com per esquivar una patologia tant cruel i manipuladora com és l’anorèxia. A dia d’avui no crec tenir la resposta ja que si la tingués les recaigudes no existirien i per mala sort continuen sent una realitat en la vida de moltes persones. Però el que si que he pogut aconseguir al llarg dels anys és a detectar-la en la fase del silenci, a apartar-la de la meva vida quan està sent amable ja que és en aquest punt on encara tinc probabilitats de vèncer aquesta batalla que tot i que no ho sembli ja ha començat. Sé que hi ha la possibilitat de no detectar-la a temps o que em derroti tot i haver-ho fet, però ella també sap que enganyar-me no serà igual de fàcil que el primer dia que va aparèixer a la meva vida.

Núria Vilademunt