(Paraules dedicades a la meva amiga Cris)

Quan era petita, pensava que els ADULTS eren i havien de ser perfectes. Sí, PERFECTES: casa, feina, estudi, INDEPENDÈNCIA, jo volia això però no sabia COM. A la meva adolescència vaig ser BUSCANT i, a l’afany vaig trobar oposició i que, si volia que no m’hi fessin, creés la meva EXIGÈNCIA. Aquesta EXIGÈNCIA va créixer, va ser la meva BRÚIXOLA, que era acceptada i ben vista per tots. Però en un moment aquesta brúixola es va trencar, no vaig saber quin era el NORD i vaig seguir la MEVA MENT, la que moltes vegades em jugava males passades, la que només volia MÉS i MÉS de MI.

En començar a dir que NO, la meva MENT es va rebel·lar, no l’entenia, era ELLA i JO lluitant TOTS els dies, TOTES les hores, fins que la LUCECITA de l’EMPATIA va començar a fer-se present, petiteta, sempre ENCESA, sempre hi era. Quan la LLUITA estava arribant a aquell moment d’ESGOTAMENT, l’EMPATIA es va encendre i va dir: Aquí estic, aquí em presento, aquí ESTAR per a tu Romina i per a altres.

Això va ser el que van veure en mi els i les que em van acompanyar al CAMÍ de la CURACIÓ, encendre la LUCECITA de l’EMPÀTIA, obrir la FINESTRA, IL·LUMINAR a la NIT de la foscor d’un TCA. Ara BRILLA dia i nit, es posa de COLORINES, brilla i s’expandeix.

Encén en tu la LLUCETA DE L’EMPÀTIA, ara aquesta és LA TEVA BRÚIXOLA.

Romina Romero