Si em preguntes quin ha estat el moment més dur de la malaltia, no ho he de pensar dues vegades.

El moment més dur no és haver de viure mentint a la teva família i amics sobre les teves conductes. Tampoc no és l’exercici extrem tot i estar esgotada. Ni perdre’t un munt de moments per por del menjar o els plors per veure que la bàscula no marca el nombre que vols veure.

El moment més dur és quan obris els ulls i t’adones que no estàs bé, que necessites ajuda, que has tocat fons. Que tot el que has estat fent aquest temps no t’ha conduït a aquesta felicitat que et prometia aquesta veueta del teu cap. Al contrari, has acabat tancada en un pou de foscor i ara has de trobar la manera de sortir-ne. I saps que el camí no serà fàcil.

Aquest és el pitjor moment perquè ara comença la veritable lluita. Tot el que has fet fins ara era fàcil. Seguir el que t’enviava la malaltia, encara que moltes vegades dolorós, no és res comparat amb allò que s’acosta. Toca deixar anar la mà al TCA, donar-li l’esquena, començar a ser propietària de les teves decisions.

Però el TCA no ho posa fàcil. No vol quedar-se sol, no vol deixar-te anar. I comença una lluita interna entre la part que es vol recuperar i aquesta diabòlica veueta que vol que hi tornis. Una lluita esgotadora, en què no pots baixar la guàrdia en cap moment.

Aquest moment et juro que és el més esgotador, el que fa més por i en què et planteges moltes vegades tornar a la companyia del TCA on només calia seguir les seves ordres. I has d’estar constantment oposant-te a aquest pensament, a la temptació de tornar enrere. El teu cap va a mil per hora i només vols plorar, cridar, desitjar que tot aquest dolor desaparegui.

Per sort, aquest moment no és etern. I com que ja has tocat fons, és impossible anar més avall. Assequi la part bona, és que ara tot anirà millor. A poc a poc vas escalant les parets del pou on et trobaves sumida i encara que de vegades hi ha ensopegades i retrocedeixes unes passes, saps que la sortida és cada cop més a prop.

Jo tinc marcat a foc a la meva ment aquest moment, i m’alegro d’haver-ho viscut, amb tot el patiment que comporta. Ja que gràcies a haver-ho experimentat, a haver sentit aquest patiment, vaig poder adonar-me que no era això el que volia a la meva vida i vaig poder començar a deixar anar la mà del TCA a la recerca de la recuperació, una recuperació que comporta tornar a gaudir-ne de la vida.

Leire Martín Curto

@quiseseranaymia