Avui vinc a compartir una reflexió que fa un temps que li dono voltes… Al llarg d’aquests anys, quan la recuperació avança, molt sovint he sentit als pares dir la frase “ha tornant el/la nostre/a fill/a”, tan lluny, tan invisible sentien a la seva persona estimada que així és com ho expressen.

Tenia idees preconcebudes sobre l’anorèxia, ho admeto, fins i tots amb la meva formació com a psicòloga l’entenia dins un perfil d’exigència, perfecció i baixa autoestima, i molt probablement tots aquests aspectes hi juguen un paper important, però després de conèixer la malaltia de prop he vist que molt sovint un punt clau en el seu inici i transcurs és la invisibilitat.

Un entorn social que invisibilitza, per assetjament per exemple, o la no acceptació d’un cos que canvia, el sentiment de no estar a la alçada, la por a no enqueixar… són comuns en molts inicis, i poc a poc la malaltia invisibilitza cada vegada més fins a deixar d’ocupar el seu espai, deixar activitats, deixar amics…

Les famílies també recorrem un camí similar, poc a poc abandonem activitats socials, dinars familiars, a vegades fins i tot la feina… i quan tot acaba i mirem al nostre voltant es fa visible la soledat amb la que ens hem acostumat a conviure tots. Reflexionem sobre això, perquè les famílies aïllades no ens podem donar suport, no podem demanar l’ajuda que necessitem, no podem fer visible la realitat de la malaltia.

Tot i la repercussió, en part per les alarmants xifres d’incidència dels darrers anys, en els mitjans de comunicació, els trastorns de la conducta alimentaria continuen ocupant poc debat al món social. Es desconeix la realitat d’una malaltia plena d’estigmes i mites, tan complexa i difícil d’entendre que queda fàcilment en una mirada superficial.

Associacions com l’ACAB fomenten programes de prevenció on l’element principal és l’autoestima. Si tornés enrere intentaria veure més com es veia la meva filla i no com la mirava jo, i sobretot l’encoratjaria a no deixar que ningú la fes invisible.

Imma.