Mai vaig escriure sobre el primer i gran patiment que la Vida em va brindar per enfortir-me. Sí, enfortir-me, veure que es podia per suportar coses més greus encara, que ella em tenia preparada.

Mai em vaig expressar amb un llapis i un paper, més intentaré explicar que les malalties com els TCA són un gran forat negre on cau… les idees i pensaments es ennuvolen, les obsessions es fan dia a dia més perilloses i, malgrat de tot això, se’n pot sortir. És viure, compartir, deixar-se emportar i vibrar; cadascú troba el moment i la forma de sortir de la seva TCA… Sí, TU POTS, CERCA’L!

I no és que la desmereixi com a malaltia, és només q és molt difícil ajudar a qui es nega… és per això que buscar aquestes veus de suport d’éssers estimats, els moments de companyia, les mans esteses, les càlides abraçades són fonamentals, sempre amb Fe en un mateix i amb l’Amor com a pilar… SÍ es pot tirar endavant.

Sortir-ne em porto més de dues dècades i alhora em va preparar, sabent que jo podia… per a la gran batalla que després em va presentar la Vida i els seus racons.

Es pot…vaig començar aquest viatge als 16 anys i el vaig culminar als 39. SÍ, summament orgullosa de mi. Sóc una resilient de la Vida.

Mª Antonia Romero