Desembre, no eren uns Nadals Feliços, eren uns Nadals tristos, la meva filla patia, tenia la mirada buida, s’apagava, em va dir que no sentia.

En tenia 15, a punt de fer-ne 16. Portàvem temps sense entendre, perduts, donant tombs, amb incredulitat, frustració, incertesa, sense saber on anar, què fer i amb moltíssim dolor, però per fi veia un camí. Just abans dels Nadals ingressava a l’hospital de dia.

Deixar l’escola, els amics, noves normes, noves rutines. Un canvi de 360^o per a tota la família.

Tenia anorèxia i un infrapès sever. Estava malalta.

El camí era llarg, havíem de gestionar tot el que feia, i evidentment també les seves ingestes.

Portava pocs dies ingressada i havíem d´afrontar els primers Nadals envoltats de menjar i de tota la família que no entenien. lntentava explicar la malaltia però era frustrant, et sens sol, l’Anorèxia no l’entens, fins que et toca de ben a prop. I l’entens a poc a poc.

A pocs dies per Nadal, el primer dia d’ingrés, al mostrador de recepció hi havia un llibre (escrit per les pacients), el títol: “Que sents quan no sents res” era la frase que dies abans m’havia dit la meva filla, vaig veure que no estàvem sols, que hi havia un camí, hi havia esperança.

I no puc més que sentir molt d’orgull, no va ser fàcil però te-n vas sortir i vas sortir reforçada. Vas fer una transformació profunda.

Valenta! Sento admiració per tu.

Laia Guiu