Durant un temps llunyà amb la percepció guiada pel TCA es recorda un cert menyspreu per quelcom que n’és a l’entorn més pròxim. Es minva l’apreciació de l’estima i de l’ajuda d’altri, endemés, del valor de la paciència, en connivència, amb l’alt esforç per comprendre i conviure amb qui en aquells moments es troba en el centre d’una realitat absent per una identitat difosa i malmesa de si mateix/a.

Què passa? Què puc fer? Com podria fer per ajudar-lo/la? Això em supera, m’he esgota! No puc més! … Preguntes i afirmacions que no s’acosten a la consciència i, de retruc, a l’empatia de qui s’hi troba amb el protagonisme d’un TCA en primera persona.

Si bé, és en el procés de superació de la malaltia quan esdevé el sentit de l’experiència viscuda per les persones que han dedicat llur incondicional afecte i disposició per fer més visible la millora de la persona malalta.

És el dolor, la impotència, la tristor, la frustració com a resultes de la incomprensió provinent de qui viu el TCA i el dolor, la impotència, la tristor, la frustració de la família, amics, estimats per intentar promoure i facilitar l’accés devers a la recuperació de la malaltia. Dos perspectives d’emocions i sentiments que inicialment adopten diferents orientacions d’una mateixa realitat i, que després d’un feixuc procés introspectiu i ja distant amb la malaltia, es culmina amb la valorització de l’agraïment i l’afecte per a qui desconeixien l’oblit en situacions requerides. Per a tots/es ells/es… GRÀCIES per ser-hi!!

Natalia Freitas