És difícil posar en paraules la mescla d’emocions que sento en escriure’t aquesta carta. Sé que les ombres de l’anorèxia t’emboliquen, però vull que sàpigues que soc aquí, no sols com a testimoni de la teva lluita, sinó com el teu suport incondicional en aquest viatge cap a la curació.

La teva valentia en enfrontar cada dia, cada menjar, no passa desapercebuda. Cada pas que dones cap a la recuperació és un testimoniatge de la teva fortalesa i determinació. Admiro profundament la resistència que has demostrat enmig d’aquesta tempesta, i vull que comprenguis que no estàs sol/a en aquest camí.

Comprenc que l’anorèxia és un enemic feroç, una veu interior que murmura mentides cruels i distorsiona la teva percepció de tu mateix/a. Però vull que recordis que ets més fort que aquestes veus. Ets una força de la naturalesa, una llum brillant que mereix brillar sense l’ombra opressiva de la malaltia.

La bellesa que veig en tu va més enllà de l’aparença física; és la bellesa de la teva ànima, de la teva resistència, de la teva capacitat per a enfrontar les teves pors més fosques. Et mereixes la pau mental, l’alegria de viure sense les cadenes de l’anorèxia. Vull ser aquí per a tu en cada pas d’aquesta travessia, sostenint-te quan et sentis feble i celebrant cada petit assoliment amb tu.

Recorda, la recuperació no és un camí fàcil, però és un camí que val la pena recórrer. En cada desafiament, a cada moment de dubte, recorda que tens a algú al teu costat, disposat/a a caminar amb tu. La vida té un lloc especial per a tu, ple de moments bells i autèntics que l’anorèxia tracta de robar-te.

Ets estimat/a i valorat/pels qui t’envolten. No estàs sol/a en això. Junts, enfrontarem les tempestes i celebrarem els llamps de sol. Crec en tu, en la teva capacitat per a superar això i construir una vida plena d’amor i felicitat.

Amb tot el meu suport i afecte,

Algú que va passar pel mateix i ho va superar

Patricia Bartolomé