Obro els ulls, i com cada dia en l’últim any, dono les gràcies. No sóc religiosa, així que no sé ben bé a qui dono les gràcies, dono les gràcies a l’univers, als professionals, a ella,…a tot. La part bona de tot, és això amb el que em quedo, amb aquesta consciència que tinc cada dia de valorar que tots estem bé.

Va quedant tot llunyà. Quan ho recordo ja no sento una punxada dins. Es va desdibuixant el record, com en aquells somnis en els que no penses més durant el dia i quan el vols explicar per la nit t’adones que ja no recordes la sensació, que les imatges ja no són tan reals.

Ella va ser la primera en allunyar-se del record, d’un dia per l’altre va començar de nou, sense por, sense cap rastre, com si tot allò no li hagués passat a ella. Nosaltres, els seus pares, més incrèduls, incapaços de creure que allò que havíem desitjat tant estigués passant. Però era real, la nostra filla s’havia recuperat.

La petita, la que no ho va entendre mai però ho va comprendre sempre, ella és la única que encara ho viu, que encara ho parla, ho recorda, ho plora,…poc a poc, va acceptant una malaltia que ara sí entén, poc a poc es va permetent celebrar que la seva germana es va recuperar.

Sembla mentirà com s’acaba superant fins i tot el record, ho havia llegit, havia parlat amb pares que havien deixat enrere feia temps la malaltia, però en molts moments pensava que mai arribaria. Ara ja no sento el nus dins l’estomac, ja no m’oprimeix el coll, ara tinc veu i puc escriure, ara puc respirar tranquil·la i somriure recordant el sopar d’ahir al vespre.

Justament el sopar d’ahir, en el que es va produir una escena que hauria estat insòlita uns anys enrere. La nostra filla petita reprenia a la gran perquè s’havia menjat tots els “donettes”, la gran va riure i li va contestar que ella tenia més dret perquè no els havia pogut menjar durant tres anys, vam somriure tots.

El mateix vespre del 26 de setembre d’un any abans ella ja sabia que al matí següent faria per última vegada el camí per anar al clínic, estava nerviosa, sentia que era el moment de volar. Va plorar en dir adeu al seu terapeuta, va plorar recordant que aquell espai i aquells professionals es van convertir en casa i família, i que gràcies a ells, ella sortia lliure i feliç.

Lliure i feliç com continua sent ara, i avui un regal d’aniversari en forma de diamant ressalta el seu melic, la miro i penso que quan baixi el cap ella veurà molt més del que veurà la resta del món.

Imma.