Costa molt recuperar-se en una societat malalta, on es premien i potencien molts dels ideals presents en els trastorns de la conducta alimentària. Estem plens de discursos que fomenten la restricció d’aliments, que imposen culpa per haver menjat i feliciten el passar gana. Vivim en un món on les crítiques cap al físic de la gent son constants i amb això, aconseguim que els valors dels quals s’alimenta l’anorèxia ens acompanyin dia a dia. També són els estigmes d’aquesta mateixa societat els que contribueixen a fer encara més dura la recuperació de les persones afectades. La societat que ens fa emmalaltir és la que no accepta que estiguem malaltes, negant nos la possibilitat de curarnos i imposant-nos la culpa a nosaltres de l’elecció de la malaltia.

“Els TCA no es curen, ho tindrà per tota la vida”. Els trastorns de la conducta alimentària si que tenen cura. No és una sentència per tota la vida, no defineixen qui som. És un dels estigmes que més mal fa i més present està. És una arma increïble per a la malaltia que les persones afectades pensin que no ho podran aconseguir. Li estem donant la victòria d’una lluita que encara no ha tingut lloc. Cada vegada que sento aquestes paraules recordo tots els cops que me les vaig repetir dins meu I tots els passos que em va fer retrocedir. Però el què més mal em fa és pensar que el primer cop que vaig escoltar-les no havien sortit de mi. Eliminar aquest estigma suposa donar esperança i la possibilitat de vèncer la lluita. La possibilitat de vèncer la lluita implica tenir un motiu per començarla.

“És una crida d’atenció, si volgués menjaria”. Si pogués menjaria, si, però és que no pot. Té una malaltia dins seu que li està impedint fer-ho. No és una qüesti. de voluntat, ja que ningú conscientment decideix emmalaltir. Dins d’aquesta afirmació hi ha una crueltat molt gran, estàs culpant a la persona malalta de la seva malaltia. La por intensa a guanyar pes acompanyada d’una distorsió de la imatge corporal forma part de la simptomatologia dels TCA. Creu-me que menjar en aquestes condicions no és tant fàcil. Per altra banda, no és una crida d’atenció sinó una malaltia greu que comporta un risc vital. A part de banalitzar la malaltia estàs un altre cop adjudicant-li la responsabilitat de patir-la a la víctima. Poder costa entendre el concepte o les raons per les quals el nostre cap ens fa sentir tant malament per una conducta que ens ha fet sobreviure tants anys com és menjar, però el que tothom hauria de poder ser capaç d’entendre és que el patiment en el que estem sotmeses no és una elecció pròpia.

“Mira com menja, ja està molt millor / Ja ha guanyat pes ja s’ha recuperat”. Hi ha una tendència molt perillosa en la recuperació dels TCA que és la d’associar el guany de pes o l’augment d’ingestes a la curació. No obstant, hauríem de ser conscients que el què més costa vèncer de la malaltia és com et fa sentir després de menjar. Poder agafar la forquilla i menjar el que hi ha dins del plat és únicament un desafiament cap a ella, la verdadera batalla ve un cop te l’has acabat. La culpa, l’ansietat, la decepció, les distorsions… Et fa sentir tant malament en aquell moment que li promets no tornar a menjar mai més si et treu aquell malestar que estàs sentint. És com si cada cop que mengessis et vinguessin a atacar un conjunt de sentiments i emocions que et volen destruir. El patiment que recordo sentir els primers dies d’acabar-me els plats va ser molt més dur que el patiment de no menjar durant setmanes. Hi ha una lluita a nivell emocional de la qual la societat no n’és conscient. No és el menjar el què ens fa por, ens aterra com ens farà sentir la malaltia després de fer-ho. Entenc que els trastorns de la conducta alimentària poden ser difícils d’entendre, però és responsabilitat de tots informar-nos abans d’opinar i més si aquesta opinió pot ser perjudicial per a una persona que està patint. Estic convençuda que aconseguirem donar a la salut mental la visibilitat que es mereix i espero que puguem crear entre tots un món més fàcil per viure-hi eliminant-ne els estigmes.

Núria Vilademunt Alcaide