Anhelo,

més que cap altra cosa al món,

que mudis per fi.

Que et deslliuris d’aquesta disfressa feixuga

que la societat t’ha cosit a mida

estrangulant un cos ingràvid,

quasi invisible.

Un cos reclòs

massa temps

en aquella habitació asèptica

de la setena planta

d’un edifici

que mai va ser casa.

Un cos que ara m’és aliè malgrat haver-lo parit,

que jo vaig omplir de llet, greix i vida

i tu

de por, de gel i de mort.

Desitjo,

amb totes les meves forces

que mudis per fi

i que al desprendre’t d’aquesta pell

gastada i estreta

puguis extirpar tumors,

noses i nusos.

Flors.